Les polèmiques de la llengua

Per tres anys. Naixent el 1982, aquest suplement no va ser a temps de recollir l'inesperat ressò del tret de sortida de la guerra de la llengua. La caixa dels trons la van destapar un grup de professors de la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1979, firmant conjuntament un text que aviat es va conèixer com El manifest d'Els Marges. Els Marges era una revista d'àmbit universitari circumscrita al departament de Filologia de la UAB, però la polseguera que va aixecar aquell article la va situar com a punt de partida de la cançó de l'enfadós que encara perdura. A Una nació sense estat, un poble sense llengua? els professors Argente, Castellanos, Jorba, Molas, Murgades, Nadal i Sullà donaven el primer toc d'atenció sobre la possibilitat que la llengua catalana desaparegués del mapa. La rèplica va trigar un parell d'anys a arribar i, curiosament, aquella declaració va rebre el mateix nom però en versió castellana: el 'manifiesto' dels 2.300. Els signants avançaven l'argument que des d'aleshores fan servir els que rebutgen la normalització lingüística: que una llengua no es pot imposar per llei i que s'ha de respectar el dret dels parlants a triar en tot moment l'idioma que prefereixin.

A la revista "Els Marges" un grup de professors van donar el primer toc d'atenció sobre la possibilitat que el català desaparegués del mapa

El tercer episodi de la batalla és en realitat el primer de l'altre front. Aclarim-ho: el front principal de la guerra, el més longeu i el més reviscolable, és el que discuteix si l'idioma es mor o sobreviu. El front secundari, més circumstancial i sobretot més cenyit als especialistes, és diguem-ne el de la qualitat, allò que els experts en diuen el model de llengua. Va sorgir paral·lelament a l'entrada del català als mitjans de comunicació de massa (amb permís de Ràdio 4) i van obrir el foc dos noms que ja són històrics: Ferran Toutain i Xavier Pericay. Amb el llibre Verinosa llengua (1986) van aconseguir dues coses: primera, saltar de l'àmbit de les publicacions periòdiques al de la indústria editorial, cosa que els va donar una projecció infinitament superior; i segona, implicar en el debat la immensa majoria dels professionals del gremi (assessors lingüístics i correctors, sobretot, un nombre gens irrellevant dels quals també publicarien llibres de tesi). El model de llengua literària i dels mitjans de comunicació que preconitzaven, més proper a la parla del carrer i allunyat de la formalitat diccionarial, va tenir la virtut de batejar els dos bàndols en combat: heavys els seguidors de la línia dura de l'IEC, lights els partidaris del 'barco'.

Mentre l'artilleria del sector heavy es disparava majoritàriament en articles als diaris i revistes especialitzades (com la Revista de Catalunya o Serra d'Or, per exemple), "els del barco" (oficialment Grup d'Estudis Catalans) van tornar a atacar des del camp editorial. Aquesta vegada amb més tropa: a El barco fantasma (1992) hi signaven textos especialistes tan destacats, aleshores i encara ara, com Ricard Fité (que ha estat responsable lingüístic de l'Avui i d'El Periódico) o Oriol Camps (ídem de Catalunya Ràdio). A més, constituïa una mena d'unificació dels dos fronts de batalla, ja que, per admissió pròpia, El barco fantasma responia a la voluntat de protestar contra la proposta de Miquel Reniu, vigent director general de Política Lingüística, d'aprovar per decret l'autoritat de l'IEC com a únic ens que podia proposar models de llengua pels mitjans de comunicació.

Cal tenir present, tanmateix, que a aquestes alçades del conflicte, i amb els dos grups clarament delimitats, l'ambient s'havia enrarit molt a conseqüència d'una explosió molt potent. Segurament la més potent de totes. Dos anys abans, el 1990, tres professors de la Universitat de Girona van reblar el clau del manifest d'Els Marges a l'article El futur de la llengua catalana, on constataven la reculada en l'ús social de l'idioma. Els sectors contraris a aquesta tesi, especialment el polític, es van acarnissar amb la profecia que la llengua desapareixeria abans de 50 anys, però allò que realment hi deien Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell no era això sinó que, en cas que les coses no canviessin, "la desaparició del català podria ser irreversible d'aquí a 50 anys".

En aquest ambient, la Secció Filològica de l'IEC va publicar, el 1995, l'esperadíssim Diccionari de la llengua catalana, que va ser rebut pel sector amb molta decepció a causa de les nombroses qüestions que deixava irresoltes. Un exemple va ser l'anàlisi que Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll en van fer, primer en forma d'article (precisament a Els Marges) i després com a llibre: Diccionaris, normativa i llengua estàndard).

Conseqüència indirecta d'aquest debat va ser que els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió van decidir adoptar les tesis 'modernitzadores' del GEC. L'indiscutible efecte propagador de TV3 i Catalunya Ràdio ha acabat imposant com a estàndard oral un "català que ara es parla" igualment discutit per filòlegs.

Resolta, doncs, la qüestió del model de llengua, la guerra va tornar al seu front principal: el perill d'extinció. A la segona meitat dels noranta i primeria del 2000 van aparèixer noves veus i infinitat de llibres sobre l'assumpte. Entre els optimistes destaquen Rudolf Ortega, Jesús Tusón i sobretot Albert Branchadell, autor d'una bibliografia extensa (La hipòtesi de la independència, per exemple) i apòleg del multilingüisme. Les files dels pessimistes (incloent-hi escriptors il·lustres com Comadira o Mesquida o periodistes com Joan Oliver o Xavier Bosch), tenen el lideratge del reconegut lingüista Joan Solà. Fa tres anys, en una taula rodona sobre "El futur del català", Solà definia la situació de la llengua com "d'extrema gravetat" i denunciava la contínua publicació d'enquestes i estadístiques per part del Govern de la Generalitat amb l'objectiu "d'intoxicar la societat".

L'aleshores secretari de Política Lingüística Miquel Pueyo, en el seu llibre El fantasma de la mort del català (2007), replicava negant les tesis més pessimistes. La casualitat va voler que els mateixos dies sortís al mercat El preu de ser catalans, una reflexió de la periodista Patricia Gabancho que inscriu la decadència de la llengua en el context més ampli de la minorització de la cultura catalana i que ha estat rècord de vendes durant moltes setmanes. En tot cas, uns i altres, ara per ara, ho discuteixen en català.