L'arquitectura ha de semblar arquitectura
Seria difícil no referir-nos avui al projecte per a l'ampliació del FC Barcelona. En ocasions com aquesta l'arquitectura pren un caràcter popular i tothom parla de l'edifici en qüestió i, per tant, resulta oportú fer-ne alguns comentaris. Per començar, vull dir que el projecte guanyador ha estat desenvolupat per un dels despatxos més competents en aquests moments, el qual ha dissenyat i construït amb la col·laboració d'enginyers francesos el viaducte de Millau, una obra que serà pel segle XXI el que va ser el Forth Bridge pel XIX.
S'ha dit aquests dies que l'ampliació del Camp Nou s'inspira en l'arquitectura de Gaudí, i que la seva "pell" és una evocació del trencadís. Hem sentit que portarà els colors del Barça i els de Catalunya, i que l'estadi és com una cassola. I algú més ha afegit que serà com una olla a pressió... del disseny. Amb tots els respectes, si continuem deixant-nos dir aquestes coses un dia acabarem fent a Barcelona un edifici que s'inspirarà en el caganer.
La degradació cultural d'una ciutat comença per coses així. Si passegem per alguna fira de ceràmica i terrissa veurem tota mena d'objectes que imiten el trencadís gaudinià. Per cada objecte inútil que és una rèplica del drac del Parc Güell, la cultura d'aquesta ciutat es degrada una mica més. Que una ampolla de brandy tingui forma d'una xemeneia de ventilació de La Pedrera és una tonteria, però que un estadi, un mercat o un edifici d'oficines siguin una evocació del trencadís només s'explica per la facilitat amb què els barcelonins ens deixem ensarronar en matèria d'arquitectura. S'imaginen el viaducte de Millau amb forma de baguette i amb els colors de la bandera francesa?
He après amb el temps que quan un edifici sembla una cassola, o una olla o un altre acudit qualsevol, no és arquitectura. L'actual estadi del FC Barcelona és arquitectura perquè, entre altres coses, sembla arquitectura. Està format per elements que tenen noms que pertanyen al vocabulari arquitectònic: pilars, jàsseres, rampes, escales... Aquest fet tan simple té un avantatge que no ens pot passar per alt: fa que el puguem descriure i referir com un estadi, i no cal recórrer a la iconografia popular dient que és una olla a pressió. Els elements estructurals, com els que configuren actualment l'aspecte del Camp Nou, doten l'edifici d'una cosa importantíssima: d'escala. L'edifici té una escala en relació a la ciutat, i d'això en diem que té escala urbana i contribueix a construir la ciutat. L'ampliació que es proposa no en té, perquè sembla haver estat imaginada per un paratge no urbà, com per exemple un gran parc. Però no és el cas.
La referència feta, el dia de la presentació del projecte, a la torre Agbar no era tan fortuïta. Aquesta, com l'ampliació guanyadora, tampoc té escala i també és un objecte sobradament comparat a tota mena de coses, totes menys a una torre. També es va dir que els colors i la forma d'aquesta torre eren una evocació gaudiniana i barcelonina. Algú ha pensat l'aspecte que tindrà Barcelona des de l'aire amb dos "objectes" com aquests que encara resulten més grotescs quan se'ls veu junts? Confio en què els projectistes es facin aquestes preguntes i l'obra sigui millor que la maqueta.
El procés i resultat final fa plantejar-se seriosament la validesa dels concursos, que només contribueixen a donar projectes espectaculars. Això és el que passa quan els clients no entenen d'arquitectura en la mateixa mesura que de futbol. De fet, estic segur que el resultat hauria estat millor si s'hagués encarregat directament als guanyadors i, enlloc de fer concursar altres equips, se'ls hagués triat per assessorar al FCB a fer les preguntes i les demandes adequades als projectistes. Perquè per un bon projecte no és suficient amb un bon projectista, és necessari també un bon client. La ciutat ho hauria agraït.
