"El cartellisme ha mort"

El cartell de la Mercè d'enguany és "un logotip de logotips". Ho diu l'autor, el dissenyador gràfic Enric Jardí (Barcelona, 1964), expert en tipografia. Al seu estudi de Gràcia, Jardí ha cuinat en els darrers 7 anys més de 2.000 cobertes d'obres literàries. La lletra, passió i estri de treball del dissenyador, és la (barroca) protagonista de la seva proposta, acollida sense polèmiques. Tota una novetat. Vostè té bona lletra? "No. No tinc bona lletra. Fins i tot l'he perduda, de tant utilitzar l'ordinador", es lamenta. Del cartell s'han imprès dues versions: una més artística, de la qual es fa un tiratge limitat de 500 exemplars que l'Ajuntament destina a obsequis, i la més popular, que apareix sobre un fons groc i amb un solapament de logotips més simple.

Pregunta. Què ha volgut transmetre amb el cartell?

Resposta. No es tracta de transmetre res, sinó de complir els requisits d'un encàrrec. No cal deixar una empremta personal, sinó perseguir l'eficàcia comunicativa. Per això basta amb la paraula Mercè , que els barcelonins relacionen immediatament amb festa major. Potser és un tòpic, però a la ciutat hi ha moltes coses barrejades. No és una capital cosmopolita, però sí que conviuen en ella molts elements diferents, tret que vaig utilitzar per inspirar-me. A Barcelona, més que rètols hi ha logotips. A les farmàcies, per exemple, no veiem un rètol de farmàcia, sinó un logotip de farmàcia. Això no és bo, ni dolent. És, simplement, la manera de fer dels barcelonins.

P. Estarà content... Per la manca de polèmica, s'entén.

R. Alberto Fernández Díaz, del Partit Popular, estava a la primera filera el dia de la presentació del cartell. Quan el vàrem descobrir, va venir a felicitar-me i em va dir que aquest cop no faria oposició amb això... Miri, no sé si és bo que no hi hagi polèmica, perquè la gent s'hi fixa més, llavors.

P. Amb tanta tecnologia puntera i fonts d'informació, els cartells són encara necessaris?

R. A la versió artística se subratlla el caràcter commemoratiu del cartell. En gran part, el cartellisme ha perdut la seva funció. Encara més, el cartellisme ha mort, perquè només li queda aquesta funció commemorativa. Només cal pensar en la qualitat dels cartells històrics, aquells que es feien als anys 30 del segle passat o la Guerra Civil, plens de missatges polítics. En l'actualitat no seria possible un cartell com el que va fer Artigues per la marca de detergent Norit, amb aquell xai... La vida del cartell és ara molt curta. Quan el pengen, no triguen res en posar-n'hi un altre a sobre. La seva funció ha estat envaïda per altres mitjans. La gent es lamenta que no es facin cartells com abans. Sobreviuen en el camp de la música, però són molt pràctics, només apareix la foto del grup i la data del concert. Un altre exemple, els Jocs Olímpics. Quanta gent se'n recorda dels cartells de les Olimpíades de Barcelona? Es recorda el logo i ja està.

P. Què té en contra dels concursos públics?

R. Res. El que jo he fet és signar un document en contra dels concursos oberts a tothom. [És un document promogut per l'Associació de Directors d'Art i Dissenyadors Gràfics ADG, que presideix des de 2005]. Els dissenyadors estem a favor de concursos restringits i remunerats. Ens sembla lamentable que un cop resolt el concurs, s'agafin totes les propostes i es faci una exposició amb elles. Així, el que convoca el concurs les ensenya públicament com si fos un mecenes, per dir: mira quanta creativitat tinc aquí... Hi ha molta gent que treu profit d'aquesta situació.

P. Quins problemes veu en el seu sector?

R. A Barcelona hi ha massa estudis petits. És un mapa de minifundi. Això impedeix que es facin projectes grans, perquè hi ha pocs estudis grans. Tothom vol tenir el seu propi estudi. A més, estem poc internacionalitzats, tot i que la marca Barcelona ven molt bé a l'estranger. Serà un miratge o no, però la marca té prestigi. A més, molta gent d'aquí no sap parlar anglès.

P. Té predilecció per algun tipus concret de lletra?

R. Al mercat hi ha més de 50.000 referències de tipus de lletres. Amb cada tipus podem escriure totes les paraules, però cada una d'aquestes tipologies té el seu propi timbre, un tret que ens permet expressar sentiments diversos. No és el mateix insultar algú amb una Times, que amb una Helvètica. La primera és romana i el menyspreu ens sortirà més fi, més literari; el resultat amb la segona seria més contundent i cantellut.