Quin verd volem a Barcelona?

El verd vegetal proporciona bellesa i salut. Si es pogués mesurar la capacitat d'un ciutadà per ser més feliç gràcies als metres quadrats d'espais verds que té al seu abast, els barcelonins ho tindrien més difícil que els de Vitòria o Pamplona, les ciutats més verdes del país segons un estudi de la revista Consumer, on es comparen 102 jardins i parcs de 18 ciutats espanyoles. A Barcelona toquen uns 6,6 metres quadrats, molt per sota de les recomanacions que fa l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que calcula un mínim d'entre 10 i 15 metres quadrats per habitant.

La paisatgista Teresa Galí-Izard treu ferro a aquests números: "La qüestió no és si tenim tants arbres, sinó si els volem tenir als carrers i, sobretot, en quines condicions", assegura. Per tant, Galí-Izard creu convenient establir un debat sobre el verd que volem a les nostres ciutats.

"No és important tenir molts arbres a una ciutat, sinó saber si en volem tenir i en quines condicions"

El creixent interès per la professió de paisatgista a Catalunya ha vingut de la mà de la dona

"Els parcs urbans, tancats, són cosa del passat. Ara calen parcs metropolitans"

Parcs i Jardins experimenta amb gespa que consumeix poca quantitat de agua

Barcelona fou pionera en alinear els arbres als seus carrers amb el disseny urbà d'Ildefons Cerdà al segle XIX. Ara, la ciutat compta amb un patrimoni d'arbres de 153.000 exemplars i 967 hectàrees de verd, xifra que augmenta a 2.762 hectàrees sumant la superfície del Parc de Collserola, dins del terme municipal.

En un estudi del Centre d'Investigacions Sociològiques de 2005, el 91% dels enquestats reconeixia que la falta d'espais verds és un problema rellevant. Precisament, el Parlament Europeu va aprovar el 26 de setembre de 2006 una resolució en què demana als Estats membres que incentivin la plantació d'arbres als carrers i que habilitin més espais verds.

Jardins terapèutics

A més, hi ha la iniciativa europea COST E39, que pretén detectar punts de trobada entre les virtuts terapèutiques, educatives, socials i rehabilitadores dels recursos naturals i dels espais verds i de la seva contribució a la política sanitària. Per cert, al barri de Sant Gervasi funciona el primer jardí amb recorreguts terapèutics d'Espanya, els Jardins de Vil·la Florida.

A quasi ningú se li escapa que el contacte amb la natura és saludable. "L'absència de referents naturals en la ciutat moderna es pot alleugerir notablement amb els espais verds urbans, "o naturalesa de la vida quotidiana", com els qualifica José Antonio Corraliza, sociòleg i psicòleg de la Universitat Autònoma de Madrid. Segons estudis de Kaplan i Kaplan, els verds urbans són entorns restauradors, que contribueixen a afavorir la recuperació i l'equilibri psicològic i el retorn a una situació de congruència entre la persona i l'ambient.

Però no tots els espais verds resulten igualment atractius per als usuaris. Corraliza proposa un decàleg per a la millora de la qualitat escènica d'aquestes àrees, on destacarien l'accés visual, la familiaritat, la profunditat, la presència de canvis i sorpreses i l'aïllament sense convertir-les en guetos.

Félix Moral, president de l'Associació Espanyola de Parcs i Jardins Públics, creu que els nous equipaments verds estan cada cop més dissenyats per als ciutadans: "Són menys per penjar una medalla al projectista i, en canvi, tenen més usos diferents". Per descomptat, aporten criteris mediambientals, però creu que s'hauria d'involucrar més als ciutadans a l'hora de dissenyar-los.

Com desenvolupar més verd al nuclis urbans? Per a l'arquitecte Oriol Bohigas, la solució per guanyar més espais verds en zones com l'Eixample no és recuperar interiors d'illa, "poc pràctics", sinó enderrocar un parell d'illes i fer-hi un parc. Sense ser tan dràstics, altres especialistes apunten noves tendències com la jardineria vertical, considerada una bona solució en certs casos, "però exigeix tenir molta cura un cop feta", afirma la paisatgista Galí-Izard. Fa poc que el CaixaForum Madrid ha estrenat un jardí vertical, obra del francès Patrick Blanc, amb un tapís de 18.000 plantes de 250 espècies diferents tapissant una mitgera. Un precedent a Barcelona són les vistoses jardineres de l'edifici de Banca Catalana a la Diagonal. Una altra opció a tenir en compte són les cobertes verdes, una pràctica constructiva centenària a molts països.

El creixent interès pel paisatgisme a Catalunya ha vingut de la mà de la dona, com va dir en aquest diari l'arquitecte Josep Maria Montaner. I s'ha potenciat gràcies a iniciatives com la Bienal Europea del Paisatge, organitzada pel paisatgista Jordi Bellmunt. L'interès que desperta el verd urbà és creixent i cobrarà protagonisme els dies 23 i 24 d'octubre, durant el II Congrés Europeu Ciutat Verda, a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya a Barcelona, i amb la primera convocatòria de Premis X+Verd (Per Més Verd) de l'Associació per la Integració del Verd als Centres Urbans. S'abordaran temes tan rellevans com compaginar la idea de ciutat verda amb l'estalvi d'aigua i el canvi climàtic, sobre el concepte de confort urbà i de la relació entre el ciutadà i el verd urbà, diu Jordina Papasseit, coordinadora de X+Verd, que ha editat amb l'impuls de la Fundació Territori i Paisatge un manual de ciutat verda. El plàtan és l'arbre majoritari a la ciutat, però l'Ajuntament va substituint-lo a mida que moren exemplars. "La biodiversitat dels espais verds és clau", diu Xavier Hernández, director de Conservació de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona.

Parcs i Jardins també vol potenciar una jardineria sostenible, minimitzant els recursos i el manteniment, afegeix Hernàndez. En diverses zones, per exemple, s'experimenta amb la combinació de nous tipus de gespa que consumeixen poca agua amb aspersors especials. Seguint el decret de sequera establert per l'Agència Catalana de l'Aigua, en regar mai se sobrepassen els 450 metres cúbics per hectàrea al mes. A més, en algunes zones s'ha aconseguit reduir les fuites d'aigua a la meitat gràcies a la instal·lació de comptadors. "Tornem també a posar moltes plantes de flor, que havíem abandonat per motius de sostenibilitat", afirma, "o estem plantant nombrosos rosers paisatgístics, que floreixen pràcticament durant tot l'any i quasi no necessiten manteniment".

La paisatgista Teresa Galí-Izard és crítica i creu que fa falta més rigor científic i més visió global del que hauria de ser el verd a dintre de la ciutat. "Barcelona hauria de ser un oasi de verd", diu. A més, afegeix, la poda excessiva i la regeneració d'arbres amb espècies no adequades poden ser perjudicials per conservar la biomassa de la ciutat.

Què en pensen els arquitectes?Per a l'arquitecte paisatgista Jordi Bellmunt, Barcelona és una ciutat molt densa i deficitària d'espais on gaudir des d'una bona mida del verd, encara que trobem espais com la Ciutadella, Montjuïc o el parc de Collserola. "Són necessaris grans parcs per poder treballar sobre la qualitat de vida de la ciutat, però també operacions minúscules, com la bonica recuperació d'alguns interiors d'illa de l'Eixample com a jardins públics o el treball sobre els racons de Barcelona quan qualifica la ciutat des d'una mida humana". Són operacions fetes amb molt de criteri i amb un llenguatge paisatgístic i arquitectònic coherent, afirma.

"El verd de Barcelona és prou verd", diu Julián Galindo, professor d'urbanística de la Universitat Politècnica de Catalunya. "Estem en una ciutat mediterrània, la costa italiana és més verda perquè plou més, en canvi a Grècia és més sec i no passa res". El tema de la verdura no és l'important, sinó el tipus d'espai associat al tipus d'activitat, diu.

En canvi, l'arquitecte Manuel de Solà Morales ho té clar: "El parc urbà, tancat com a recinte, és cosa del segle XIX; no és sostenible ni útil. Només cal veure el desastre del Parc Central de Nouvel a Diagonal-Pere IV". La ciutat verda, afegeix, "és un tema d'abast més ampli (regional o metropolità) o més petit (espais lliures als barris, petits racons, jardins privats recuperats, etcètera). Calen grans parcs metropolitans, racons verds, i posar verd entremig d'indústries, autopistes, i, sobretot, dels habitatges col·lectius".