Holocaust i candidesa

La famosa dita de Theodor Adorno, segons la qual "no es pot escriure poesia després d'Auschwitz", també es pot entendre en primer terme d'una manera hiperbòlica: "No pot convertir-se en estètica una qüestió ètica d'un relleu tan esborronador", i, encara, en segon terme, d'una manera irònicament amplificada: "Sobre Auschwitz, poca broma".

L'episodi de la shoa és, sens dubte, l'esdeveniment més difícil d'entendre i més impossible de legitimar en els annals de la història d'Europa: Salamina o les Termòpiles són glòria militar al costat de l'holocaust; la pràctica de tirar daltabaix els nadons deformes, a Esparta, és un pecat menut al costat de les malifetes comeses pel Tercer Reich; Joana d'Arc a la foguera és una carnestoltada; i la gran mortandat arran de la Guerra Gran només és fruit de dos exèrcits armats per primera vegada amb un material devastador. L'holocaust, repetim, és una cosa molt seriosa; i és sens dubte la vergonya més gran que arrossegarà Alemanya durant segles, i, amb ella, tots els còmplices d'aquella barbaritat, comprès el cristianisme en les seves diverses variacions.

"Aflora un estol d'escriptors que tracta l'holocaust amb una lleugeresa que sorprèn"

Per això ha resultat sempre tan difícil "fer literatura" sobre aquells fets. Els qui els van viure en primera persona -llevat el cas prodigiós de Primo Levi, que va escriure el seu llibre (Si això és un home) al cap de pocs mesos de l'alliberament-, van trigar molts anys a ser capaços de revestir la seva memòria amb aquella pàtina daurada que resulta imprescindible quan allò que un es proposa és construir "una obra d'art". No arriba a la dotzena el nombre d'escriptors que, en el gènere de la novel·la, han estat capaços, més d'hora o més tard, de relatar aquelles atrocitats. Van fer-ho admirablement Jorge Semprún (Le grand voyage, 1963), Irene Nemirovski (editada pòstumament), Victor Klemperer (editat igualment a títol pòstum), i, molt més tard, autors com ara Cynthia Ozick (El chal, 1992), Martin Amis (de gairell: La flecha del tiempo, 1993), Tadeusz Borowski (Nuestro hogar en Auschwitz, 2004), i quasi per damunt de tots -potser perquè és el que s'hi va prendre un temps més llarg i més enraonat-, Imre Kertész, publicat gairebé sencer per El Acantilado i Quaderns Crema. Tots aquests se n'han sortit molt bé, i aquest també és el cas d'uns quants mig narradors mig assagistes de gran intel·ligència, com l'admirable Charlotte Delbo (Auschwitz et après, 3 vols., 1970-1971).

Però han passat els anys, i ara comença a aflorar un estol d'escriptors i pamfletistes que es permet el luxe de tractar aquella qüestió amb una lleugeresa que sorprèn: com que la culpabilitat o la complicitat moral d'aquells fets ja no formen part de la seva experiència (o sigui, en termes post-moderns, de la seva idea de la història), com que ja no els frega ni per casualitat el caràcter (quasi) indescriptiblement patètic del que va succeir als darrers anys del Tercer Reich, poden transformar el to i el rerefons moral de les narracions antigues "de primera mà" en distraccions i petiteses literàries: allò que va ser tragèdia (tragèdia paradoxal, en la mesura que cap déu no havia previst aquell destí per a la població jueva, gitana o homosexual) es converteix en faula, conte i gairebé comèdia. De la severitat i de la gravetat moral d'Els perses, d'Èsquil, hem passat, si se'm permet l'analogia, a la comicitat de la Lisístrata, d'Aristòfanes. Això és el que ha fet John Boyne en el seu llibre El noi del pijama a ratlles, Barcelona, Empúries, 2007.

El llibre de Boyne ha tingut una enorme repercussió entre la classe lectora (també crítica) d'Europa -es traduirà a vint-i-dues llengües, de moment- i a Irlanda va encapçalar durant 35 setmanes les llistes dels llibres més venuts. Però tot això no vol dir res, o justament ho explica tot: aquesta novel·la és un conte ben construït, de vegades lleugerament emocionant i tot (sempre que hi ha criatures hi ha plors, com ja passava amb Dickens), que entra sovint en les mostres més paleses de la cursileria, com ja va succeir amb El petit príncep, de Saint-Exupéry, i encara més sovint en aquelles mostres d'inversemblança en què -atesa la qüestió tractada- només poden incórrer els càndids, els ingenus i les ànimes beates: el fill d'un comandant del camp d'Auschwitz, que no entén res de res perquè és massa petit (ell ho és; l'escriptor frega la quarentena), acaba fent-se amic d'un jueu de la seva edat; un dia el nen alemany entra en el camp d'extermini a la manera de les excursions narrades per Enid Blyton, i ja us podeu afigurar com acaba la cosa. La candidesa vessa arreu; com si Boyne no hagués llegit ni per atzar el més gran remei contra aquesta forma de debilitat intel·lectual: Candide, de Voltaire.

Posats a fer, sempre haurem de preferir, en el gènere light i comic de la narració de l'holocaust, l'extraordinari Maus, d'Art Spiegelman.