Els crits d'un míting electoral

Cròniques

Manuel de Pedrolo

El Jonc

168 pàgines. 13 euros

És cert que Manuel de Pedrolo (1918- 1990) va ser, no s'arriba a saber per què, un dels escriptors catalans més llegits de la literatura contemporània. És cert que una quantitat notable de generacions d'estudiants van aconseguir odiar la lectura gràcies a l'habilitat amb què els seus professors els feien llegir un llibre titulat, més o menys, el mecanoscrit de no se sap quin origen -una pesadesa pseudoromàntica i de falsa ciència-ficció. I és cert, també, que una quantitat important de lectors competents van concloure que Malcom Lowry i William Faulkner eren uns autors il·legibles a partir de les traduccions infames que Pedrolo sabia escometre amb classe. Però al mateix temps, no deixa de ser cert que Pedrolo va intentar, amb una fortuna escassa, convertir-se en l'home orquestra de la literatura catalana, tocant tots els instruments, escrivint novel·la de gènere, escrivint novel·la avantguardista (la que li sortia més bé perquè en l'avantguarda les mancances poden semblar virtuts), escrivint novel·la política, escrivint novel·la eròtica, i escrivint qualsevol tipus de text que se li acudís en els moments d'oci que devia viure a la seva vida quotidiana.

Pedrolo hagués pogut ser el Martí i Pol de la narrativa catalana: tenia una oïda tan sorda per la prosa com la tenia el poeta per la poesia, però almenys respecte al poeta el diferenciava una actitud que descriu molt bé Jordi Coca: "Pedrolo molestava per l'amplitud dels temes tractats i per la transgressió constant que feia de formes, gèneres i temes. I, és clar, també molestava la seva actitud política, que va ser d'una coherència exemplar, esdevenint Pedrolo un ésser estrany que s'havia de tolerar, a causa de l'èxit de les seves obres". Ara, amb l'edició de Cròniques, que inaugura la Biblioteca Manuel de Pedrolo i que té l'ambició de publicar la seva obra completa, el lector té l'oportunitat de constatar que, en efecte, Pedrolo és molest perquè el ritme de la seva prosa produeix la sensació d'estar enmig d'un after hours techno, que és coherent perquè el recital de notes fora de lloc no paren mai, i que és estranyíssim perquè es té la certesa que Pedrolo habitava en una òrbita que res tenia a veure amb el món real i sí amb un planeta imaginari que els extraterrestres anomenen Països Catalans.

Cròniques reuneix els articles que Pedrolo va publicar durant els anys vuitanta al Diari de Barcelona i al diari Avui, que van estar publicats abans per separat amb dos títols ben simptomàtics, Cròniques colonials i Cròniques d'una ocupació: Pedrolo veia Catalunya com una colònia de Madrid o com una nació ocupada per Madrid, i cada un dels articles que configuren aquests dos llibres estan encaminats a denunciar la ignomínia que segons ell viu el seu país per culpa de l'extorsió política i moral que pateix des de la capital d'Espanya. No és probable que ningú que disfruti amb l'experiència literària en tregui cap mena de profit, però el lector d'ERC o de la CUP que s'hi acosti podrà solucionar la nostàlgia que pugui tenir dels crits exacerbats d'un míting electoral: escoltarà tot el que vol escoltar sobre les misèries de la seva dissortada terra. Al cap i a la fi, potser l'única cosa que cal admirar de l'obra i el pensament de Pedrolo és que hagi estat constantment fidel al seu ideari i que hagués volgut dedicar la seva vida a la literatura -per més que la seva prosa hagi estat mal travada i per més que la direcció de la seva actitud vital no acabi de coincidir ni de lluny amb el que pensa un cert tipus de lectors com jo.