"La depressió no distingeix cultures, classes ni edats"

En una de les parets de la sala de visites del pavelló de trastorns afectius de la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet hi ha pintat en negre: Maldición... Infierno. Una mica més enllà hi ha pintat un cor amb pintallavis. Ma mare hi està ingressada. (...) Tinc un deure amb mi mateix: escriure, no sé què, ni com, ni amb quin to, de la depressió". El periodista Fidel Masreal va escriure aquest text el 12 d'agost de 1996. Després de gairebé onze anys, Masreal s'ha alliberat en certa manera de l'espina que duia clavada: L'editorial Mina li ha publicat Conviure amb la depressió, un llibre que, amb escrupulós rigor científic i voluntat divulgativa, aporta valuoses eines per entendre una malaltia encara envoltada de tabús i prejudicis i reivindica la importància de la família en les teràpies per combatre aquest trastorn.

"Els qui han patit el trastorn són catedràtics de les emocions, d'ells podem aprendre molt"

Pregunta. Què diferencia Conviure amb la depressió dels nombrosos llibres d'autoajuda que s'han escrit per afrontar aquesta malaltia?

Resposta. Si entenem l'autoajuda com un seguit de recomanacions per curar la depressió en quatre dies, és evident que el meu llibre és tota una altra cosa. Jo el definiria com un assaig divulgatiu. Té una part d'assaig, ja que parteix d'una tesi, plantejada, analitzada i crec que confirmada, segons la qual l'entorn familiar pot jugar un paper d'aliat terapèutic en l'evolució i superació del trastorn, un vessant, per cert, poc explotat per la xarxa de salut pública. I alhora és un llibre divulgatiu perquè tenia clar des del primer moment que es tractava d'aportar, amb un llenguatge molt planer i alhora molt rigorós, una mica de llum a la gent que conviu amb aquesta malaltia o la pateix.

P. En la introducció del llibre admet que a més d'una voluntat divulgativa, en escriure'l hi ha pesat també una certa necessitat de saldar un deute que tenia amb la seva mare.

R. Sí. La depressió costa molt d'assumir, et genera un munt de sentiments: d'impotència, ràbia, frustració... i també de culpa o responsabilitat, i d'aquí et neix la pregunta de si has fet prou, de què més pots fer per ajudar la persona que tens al costat... Aquesta és la part més íntima i personal del llibre.

P. Per escriure'l es va dedicar durant un any a entrevistar malalts, familiars, professionals.... Què ha après en escoltar totes aquestes veus?

R. Els familiars i els malalts de seguida s'han obert moltíssim, el que em fa pensar que tenen la necessitat de treure de l'armari tot el que fa referència a aquest trastorn. Després de llegir i pair totes aquestes entrevistes, vaig veure que aquells testimonis s'havien d'interpretar en positiu, com una lliçó que ens donen unes persones que jo defineixo com a "catedràtics de les emocions". Sense treure importància a la cruesa i duresa de la malaltia, crec que no hem de mirar amb compassió els qui la pateixen, sino amb admiració. D'ells podem aprendre molt sobre les emocions, perquè han passat per un trauma que els ha fet més sensibles a les emocions dels altres, més solidaris amb el patiment aliè... En un moment en què està creixent la demanda de llibres d'autoajuda, de teràpies psicològiques, de revistes sobre psicologia, escoltar aquestes veus pot ser útil, no només per a les persones que han patit la malaltia o els seus familiars, sinó per a tothom, per fer-nos reflexionar sobre la felicitat i la intolerància al dolor psicològic.

P. Pepe Rubianes, Lola Herrera, Manuela de Madre,... són alguns dels personatges públics que han patit o viscut de prop la depressió i que expliquen la seva experiència en el seu llibre. El seu testimoni pot ajudar a eliminar els prejudicis que envolten la malatia?

R. Un dels objectius del llibre era destruir tabús com els que consideren que la depressió només la pateixen les persones mentalment dèbils o intel·lectualment poc formades. El testimoni de cinc persones d'èxit pot ajudar a entendre que tothom pot patir una depressió. Una malatia que no distingeix entre cultures, classes socials o edats, i que se l'ha de considerar com un trastorn mental seriós.

P. Descriu un panorama força desolador quan parla dels recursos per atendre les persones amb depressió.

R. Efectivament, he pogut constatar moltes mancances: la saturació de la xarxa de salut mental, la falta de coordinació entre els diversos graons de l'atenció sanitària, l'abús de medicaments, l'escassa detecció a l'atenció primària, la manca de teràpies psicològiques complementàries als fàrmacs, la poca importància que es dóna a la família del malalt com a aliada terapèutica... D'aquestes mancances, no sempre n'és responsable l'Administració, també hi ha una part de responsabilitat social i de les indústries farmacèutiques....

P. Què és el més dur de conviure amb una persona amb depressió?

R. Assumir la malaltia i, en ocasions, assumir que té un component de malaltia crònica. I són molt durs els periodes en què la persona es troba en la fase més profunda de la depressió, ja que comporta l'anul·lació de tot allò que ens fa persones i ens diferencia dels animals: la capacitat volitiva, els pensaments, les accions, les emocions. Et destrossa com a persona. Per qui ho pateix, imagina't com és de dur, i per qui està al seu costat, també, ja que faci el que faci o digui el que digui sempre té la sensació que no ha fet prou...

P. Com a periodista, creu que l'allau d'informació que rebem, sovint sobre fets negatius, pot influir en el fet que estiguin augmentant els trastorns depressius?

R. Molts psiquiatres diuen que no és que hi hagi més casos de depressió, sinó que el que hi ha són més casos erròniament diagnosticats com a quadre depressiu. Crec que, més que a l'excés d'informació, la depressió té a veure amb un model de vida en què la regna la competitivitat i la recerca de l'èxit, sense tolerar el fracàs. I davant d'això, les persones amb menys capacitat per gestionar les seves emocions tenen més números de patir un trastorn depressiu.

P. Després d'haver escrit aquest llibre ha canviat la seva manera d'exercir el periodisme?

R. La informació diària t'exigeix rapidesa i no et permet aprofundir en els cotinguts com voldria, però després d'escriure aquest llibre sí que és cert que em fixo més en l'angle humà de la informació.