Superman enfurismat

La Revolució de 1789, sumada al fenomen més espiritual del Romanticisme europeu, va generar, al continent, conseqüències de l'ordre més divers: en el camp dels costums de cada dia; en el camp de la relació interclassista; òbviament en el terreny de l'organització política; en les relacions entre l'Església i els nous Estats; i, entre moltes més coses, en el terreny del pensament i de l'estètica. D'una manera que encara no he vist ben explicada a cap llibre, el vincle entre aquests dos fenòmens -l'un d'ordre estrictament polític, l'altre d'ordre més espiritual i artístic- va donar una sèrie d'obres literàries, filosòfiques, sociològiques i psicològiques de les quals un pot seguir-ne les petges fins que arriba l'altra gran apocalipsi o "regirament" històric dels dos últims segles: el Fin-de-Siècle (XIX a XX) com a mòrbida insistència en alguns dels supòsits de l'individualisme romàntic i, naturalment, com a esclat de la Guerra Gran i l'ensulsiada de l'últim Imperi europeu que encara s'aguantava.

"Les masses seran vençudes pel gran estol dels Superhomes"

Com que hem de parlar de Nietzsche i de la recent aparició d'una edició catalana d'Així parlà Zaratustra (Barcelona, Quaderns Crema, 2007), ens quedarem en el camp de la història de les idees en expressió alemanya durant el segle XIX, per mirar de situar-hi com cal un llibre com aquest: caòtic, revés, impulsiu, groller, somiador, misògin, anarquista, anti-cristià, i més coses que no dic. La filosofia alemanya del segle XIX neix sota una doble empenta: la dels il·lustrats (Kant, que Nietzsche, naturalment, detestava) i la de les grans visions romàntiques (de Fichte a Hegel, aquest tota una altra cosa que Kant, però que Nietzsche detestava igualment per postular l'arribada final a l'Absolut sota la forma de l'Estat). Fracassada la línia il·lustrada per culpa de l'idealisme o de l'irracionalisme que es va posar de moda, no van trigar a aparèixer, en l'horitzó de la filosofia alemanya, pensadors de gran potència (com si el Segon Reich sempre hagués d'arribar d'un moment a l'altre i, amb ell, la supremacia d'Alemanya sobre els francesos), però d'un caràcter enormement excèntric, abrupte, desmesurat, pessimista o visionari. Només cal llegir Schopenhauer (l'únic filòsof que Nietzsche admirava entre els seus predecessors) per fer-se una idea del destí que esperava al pensament alemany de certa solidesa. Més tard, enllà de Nietzsche, i encara que signifiquin coses molt diverses, n'hi ha prou en llegir unes quantes pàgines d'Otto Weininger (Sexe i caràcter, un dels pamflets més antifeministes que mai s'hagin escrit), de Karl Kraus (Els darrers dies de la Humanitat) , de Sigmund Freud (Psicologia del feixisme; El malestar en la cultura) o del jovenet Ernst Jünger per adonar-se que, pas a pas, el pensament alemany del segle XIX i primers anys del XX no va fer res més que intentar salvar la raó en el cor dels fenòmens irracionals o passar de la racionalitat adés sistemàtica adés idealitzada a l'estirabot més insultant i més aterridor: aquí entra Nietzsche i, més concretament, el seu Així parlà Zaratustra.

Agafant el fundador de la religió persa, el Zoroastre que distingeix el Bé del Mal, Nietzsche va ressuscitar aquesta figura per fer-lo portador d'aquell que es trobarà "més enllà del bé i del mal", és a dir, el representant d'una moral que ja es troba als antípodes del Nou Testament (amb el qual juga l'autor, tot parodiant-ne el to, els versets i la doctrina) i que pregona l'arribada urgent d'un Superhome (Übermensch) que desplaçarà d'una vegada per sempre totes les belles ànimes hegelianes i els pietosos catòlics i luterans. De passada, el Superhome arrasarà amb l'Estat (és l'anarquisme, corrent que es consolida cap a aquells mateixos anys); els homes anihilaran les dones ("Gates continuen sent les dones ... a tot estirar, vaques"); les masses seran vençudes pel gran estol dels Superhomes; els jueus podran créixer però no multiplicar-se gaire (aquí caldria fer tot un altre article per veure què té a veure Nietzsche en la formació de l'ideari del Tercer Reich; sóc dels que creuen que hi té molta menys responsabilitat que Wagner), i una raça dominadora internacional, la raça dels Senyors de la Terra -que, vegeu, no hauria estat justament alemanya, poble que Nietzsche també detestava-, s'imposarà pertot. En suma, el món acabarà en les mans de l'home "noble", legitimat èticament per a la crueltat i el crim, formant una amplificació d'aquella mateixa aristocràcia o mandarinatge de què havia parlat, per exemple, Flaubert, sense tanta mala baba, en viure el daltabaix de la Comuna.

Hi ha una cosa d'indiscutible valor en aquest llibre, i resideix en la riquesa de la llengua alemanya i l'empenta que hi té. Hi ha moments delicadament poètics enmig de tot aquest garbuix. Això és el que ha restaurat molt dignament el nostre traductor, Manuel Carbonell, i només per això ja podem estar-li d'allò més agraïts.