La bogeria pacífica

Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i La Locura de Álvarez de Castro

Joaquim Jubert

CCG edicions

331 pàgines. 20 euros

Hi ha aquell comentari fet amb una agradable intel·ligència i que, no se sap si és o no apòcrif, del porter del manicomi de Sant Boi: que en tancava més a fora que no pas a dins. I aquesta és la sensació que el lector té llegint Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i La Locura de Álvarez de Castro, un llibre on Joaquim Jubert (Cassà de la Selva, 1938) analitza, estudia i documenta amb professionalitat absoluta un dels episodis més delirants de la literatura europea.

L'any 1910 els pocs lectors que hi havia a la trista ciutat nadalenca de Girona van tenir l'oportunitat de llegir un opuscle de títol i ressò tan immortal com la ciutat on va estar publicat, La locura de Álvarez de Castro. Ensayo sobre la psicología de un episodio heroico . Era un llibre firmat per dos autors, Diego Ruiz, que en aquells moments era el director del manicomi de Salt, i per Prudenci Bertrana, fill insigne de la ciutat. No se sap de quina manera es podien mantenir en connexió dos personatges com Ruiz i Bertrana -tot i que Jubert ho explica amb deteniment i claredat-, però qui vulgui saber alguna cosa sobre com funcionava el mecanisme mental que regia el pensament de Ruiz tan sols ha de llegir una mica Jo, memòries d'un metge filòsof, de Bertrana, on es dibuixa i es defineix l'absurditat d'una vida.

L'any 1910 Girona era una ciutat tant repugnant com ho és a l'any 2007, però les forces vives de la ciutat no tenien tanta paciència com tenen ara: l'any 1910 encara tenia present que la grisor i la negror que alimentava l'existència quotidiana de la vida normal era una qüestió de pedigrí social: els ídols eren els ídols, els tòtems eren els tòtems, i res no es podia qüestionar sempre i quan no es vulgués caure sota la sospita de ser un rebentaire de situacions preestablertes. Amb la publicació de La locura de Álvarez de Castro, tant Bertrana com Ruiz van aconseguir enervar els ànims dels lectors sensats que alesahores existien a Girona: com podia ser que el mític defensor de la immortal ciutat de Girona rebés un diagnòstic claríssim de bogeria per part de dos escriptors suficientment qualificats dins d'aquesta especialització? El resultat va ser aquest llibret que ara, per sort, es pot tornar a llegir gràcies a l'edició que n'ha fet Jubert -amb un pròleg i un estudi modèlicament clàssics-, i que torna a posar les coses al lloc que els correspon. Jubert ha sabut estudiar amb profunditat i saviesa l'actitud i el caràcter d'aquests dos hetorodoxos que, com a bon heteredoxos, se sabien fixar amb heterodoxos com Álvarez de Castro: psicològicament i ideològicament, potser era una curiositat històrica, però vist des del punt de vista que plentegen la història Ruiz, Bertrana i Jubert, s'alça indiscutiblement com un dels herois més folls que han existit mai a la història de Catalunya. És també un orgull enorme que un boig de tal magnitud hagi aconseguit que dos bojos com Bertrana i Ruiz s'hi haguessin fixat en les seves peculiaritats i haguessin tots dos dedicat un llibre tan boig com La locura de Álvarez de Castro. També s'ha d'aplaudir que encara quedin editors bojos com en Quim Curbet perquè s'atreveixen a publicar llibres tan bojament interessants com aquest que ha escrit Jubert sobre tres bojos completament pacífics.