La incapacitat d'una burgesia

La fallida del Banc de Barcelona

Francesc Cabana

Pòrtic

256 pàgines. 23 euros

El Banc de Barcelona, fundat a 1844, va iniciar el moviment financer a Catalunya gràcies a la regularització i ampliació de l'ús del crèdit, però la seva suspensió de pagaments, a desembre de 1920, va enterrar per molt temps les esperances de forjar una banca moderna. Entre la segona meitat del XIX i el període entre guerres, la Junta de Govern del Banc de Barcelona es va convertir en una orla de la classe dirigent, liderada pel principal impulsor de l'entitat, Manuel Girona i Agrafel, industrial, senador, alcalde de Barcelona i fundador de la Cambra de Comerç Indústria i Navegació. El banc d'en Girona (com es coneixia popularment el Banc de Barcelona) va comptar amb emprenedors d'origen tèxtil, com Albert Rusiñol i Prats, germà de l'artista Santiago Rusiñol, i una de les versions més fidels del binomi industrial-polític català, en la mesura que va ser president de la patronal Foment del Treball i de la Lliga Regionalista; el banc també va incorporar llinatges destacats, com el de Claudi López Bru, segon marquès de Comillas i hereu d'un patrimoni imponent composat per bancs (l'Hispano Colonial o el Mercantil) i grans empreses, com la Transatlàntica.

A La fallida del Banc de Barcelona, Francesc Cabana, advocat i expert en història econòmica, que ha treballat a partir de l'arxiu del Banc de Barcelona, entregat pel Santander SCH a l'Arxiu Nacional de Catalunya, desvela que la crisi va tenir poca relació amb l'economia catalana, perquè les principals pèrdues del banc corresponien a operacions arriscades de ciutadans estrangers arribats a Barcelona per aprofitar la bonança econòmica derivada de la neutralitat d'Espanya en la primera Gran Guerra. La responsabilitat de l'ensorrament va recaure en una burgesia que no va aportar mai les seves garanties patrimonials a l'ofici de banquer i que, en el moment de la crisi, no va tenir la força necessària per exigir els ajuts al Banc d'Espanya, que haurien permès el redreçament de l'entitat.

L'autor cita una conferència de Guillem Graell, catedràtic d'Economia Política i Aranzelària i secretari de Foment del Treball, pronunciada el 1907 a la Societat d'Estudis Econòmics, on criticava la carència de sentit polític i financer dels catalans que utilitzen la caricatura de "banca botiguera, canvista i descomptadora de cupons de l'Estat". En reflectir una patologia instal·lada en les classes emergents, incapaces de creure en la banca com a eina econòmica i convençudes que "el crèdit és un descrèdit", Graell va resultar premonitori. I uns anys més tard, quan l'esclat del Banc de Barcelona desencadenava un daltabaix polític, va aparèixer la figura de Francesc Cambó, denunciador genèric "d'una banca deplorable i incompatible amb el redreçament de l'economia" i, al mateix temps, advocat del banc en crisi i ministre enfrontat al radical Alejandro Lerroux. Paradoxalment, en un principi Cambó va tenir de contrincant al seu amic i militant de la Lliga, Josep Bertran i Musitu, que, com a lletrat de la Companyia de Tramvies, creditora del Banc de Barcelona, va prendre una actitud contrària a la del líder regionalista. Però les diferències es van acabar al 7 març de 1922, quan Bertran i Musitu va ser nomenat ministre de Gràcia i Justícia, en representació de la Lliga, amb l' encàrrec d'elaborar una nova llei de suspensió de pagaments, treballada per representants del Banc de Barcelona, que modernitzava el caduc codi de comerç espanyol. Amb tot, al rerefons de la crisi, no s'acabava en l'escena política i judicial; hi va haver derivacions socials molt diverses, fins i tot a dalt dels escenaris, amb l'estrena al teatre Romea d'una obra menor d'Àngel Guimerà, titulada Alta Banca, que no ha passat a la història precisament per la seva intensitat dramàtica.

El llibre atorga responsabilitat directa de l'ensorrament del Banc de Barcelona al directiu August Lletge i assenyala que no sorprèn que un executiu pugui provocar un gran daltabaix com va passar a la Banca Baring a 1995. Però posats a comparar, Cabana es deixa exemples sucosos al tinter i tampoc fa cap paral·lelisme entre l'objecte de la seva investigació, el Banc de Barcelona, i el cas Banca Catalana, que el 1983 va representar la caiguda d'una plataforma econòmica de primer ordre germinada en el nacionalisme dels anys del ferro.