Tal com dèiem ahir...

Fray Luis de León, quan va reprendre les seves classes després d'haver estat empresonat, va començar amb aquell famós "Decíamos ayer..." Bé, jo no he estat a la presó, però sí que he estat tres mesos sense escriure en aquest paper per raons de salut, com se sol dir. Mentre em recuperava, el Quadern ha passat per això que en diuen un lífting. Hi ha hagut canvis de diagramació i el conjunt ha patit una mica la síndrome del zàping: s'ha poblat de textos breus i variats, d'agilitat i moviment. Hem de ser moderns. Això ha fet que la meva columna, que tenia unes dimensions solemnes, s'hagi convertit en un petit fris decoratiu. He passat de la verticalitat a l'horitzontalitat. Cosa que potser em convé, ateses la meva edat i condició. I, és clar, el canvi de format i la reducció d'espai m'han fet pensar que havia de canviar el títol de la secció. I així aquell article del dia 15 de març s'ha convertit en el darrer d'aquelles Composicions de lloc que deuen haver durat més o menys una dècada.

Tal com dèiem ahir, doncs. Però diferent. I com que aquesta nova secció necessita un títol nou, he pensat que li aniria bé dir-se Colls i punys, així, amb el nom d'aquell platillo que en la meva joventut menjàvem de tant en tant a casa meva, perquè al meu pare li agradava. És un platillo sucós, que vol una xup-xup lenta, que porta picada, i que es fa amb tota la menuderia de la gallina: pedrer, fetget, ouera, coll, potes, cresta. Coses que avui dia se solen menysprear, coses petites i banals que, ben cuinades, són molt més satisfactòries que un bon entrecot. Em proposo, doncs, encara que parli menut i de coses menudes, elaborar un platillo setmanal fet amb la cura amb què sempre he procurat cuinar els meus textos.

I ja que els he posat la mel a la boca, o la salseta del platillo, deixin que m'embardissi una mica per la garriga de la memòria i recordi aquells "colls i punys" de la meva joventut. Era un platillo que se solia fer per primavera, segurament perquè les gallines anaven plenes d'ous. La meva mare era clienta de ca la Barraquetes, gallinaire de la Rambla gironina, llavors del Generalísimo i avui de la Llibertat. Hi comprava una pollita per fer en pepitòria i uns quants menuts més d'altres gallines per al platillo que el meu pare reclamava. Suposo que als nens, és a dir, a mi i als meus germans, no ens agradava gaire, però segurament, per aquella prescripció que s'ha de menjar de tot, que ves a saber amb què us trobareu, com a mínim ens el devien fer tastar. Poc s'imaginaven que de colls i punys en menjaríem ben pocs atès com s'ha desnerit la cuina casolana i com imperen les manies dietètiques. És un platillo senzill: es rossegen els menuts, s'hi aboca un rajolí de vi blanc i s'hi afegeix un sofregidet ben confitat de ceba, tomata i all. Es cobreix amb brou i es deixa coure lentament tot plegat. Al final, s'hi afegeix la picada: all, ametlla, pa fregit, julivert... Una delícia.