"El caos de Frankfurt ve de l'etapa Mieras"

Al dramaturg Guillem-Jordi Graells (Terrassa, 1950) li han agradat sempre les trinxeres: el 1960 ja estava amb la campanya Català a l'escola; compromès com molts de la generació que va esclatar al final del franquisme -que va disseccionar a La generació literària dels 70-, se'l podia trobar en el nucli dur de l'Institut del Teatre i en el del Lliure. També, el 1977, serà en la formació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) on, entre 1980 i 1999, farà de vocal, tresorer, secretari i vicepresident. Ara fa gairebé cent dies, el 15 de març, que hi ha tornat com a president per donar-li un gir, com no, més combatiu.

Pregunta. La seva candidatura va ser l'única. Ningú vol ser president de l'AELC?

"A l'autor, especialment el professional, li falta consciència social i cal estimular-li"

"Catalans i castellans estem poc connectats; les figures aglutinants han desaparegut"

Resposta. La tradició d'aquestes associacions és que no te'n pots anar del càrrec sense buscar-te substitut, perquè no hi ha gent disposada o la que ho està és per a promocionar-se ell. L'anterior president, Jaume Pérez-Montaner, m'ho va plantejar. Vaig dir: si s'accepta que l'AELC emfatitzi els temes reivindicatius, sí. Per això començo amb uns estudis que vaig demanar: un sobre contractes d'edició i un altre sobre la professionalització dels autors.

P. L'AELC farà 30 anys a la tardor. Com ha canviat el món dels escriptors?

R. Llavors hi havia els dos extrems, una actitud més associativa fruit de la politització del moment, i una altra més individualista. La tendència a crear col·lectiu no és la que ha progressat més. Ara, més que per militància, la gent es fa de l'AELC per qüestions pràctiques: assessorament de contractes, vinculació amb la gestora de drets CEDRO... No em faig il·lusions de comptar amb la gent perquè la gent no està disposada a sortir al carrer per res. També hi ha ajudat l'augment de la professionalització: el 1977 hi havia el Manuel de Pedrolo i para de comptar; ara, un 30% dels associats viuen d'això.

P. S'ha de refundar l'AELC?

R. No, però la conjuntura demana ressituar-se. L'activitat promocional no creixerà; tampoc la tallarem perquè som d'àmbit de Països Catalans i les situacions són diferents: no podem tallar les activitats que fem al País Valencià i menys ara... Però anirem centrant-nos en els àmbits en què si no ho fem nosaltres no ho farà ningú.

P. Per exemple?

R. Al desembre farà 20 anys de la llei de propietat intel·lectual, doncs en farem un balanç, i no positiu, a través de l'estudi jurídic d'un centenar de contractes signats entre el 2000 i el 2005. Hi havia la voluntat de defensar el creador però no es va saber posar els mecanismes de protecció d'aquest i per això s'imposen els editors amb pràctiques intolerables...

P. Què fa por del contracte-marc del 1989 i vigent fins ara?

R. Els punts suspensius: tot allò que es deixa a les negociacions de les parts. La llei diu que ha de limitar els drets en la durada, àmbit, llengua..., doncs això s'ha convertit en 15 anys. Després hi ha les renovacions automàtiques, que la llei no permet però que són normals. Hem arribat a trobar un contracte que parla no ja dels drets per tot el món sinó que diu "l'univers"; en un altre, en l'apartat de llengües, diu "totes". En un tercer, que se cedien els drets d'explotació "per totes les formes conegudes i per descobrir..." És un frau.

P. Com està això ara?

R. Hem parlat amb els editors i estan d'acord en revisar-ho. Però fa dos mesos que han de dir el què.

P. Com està la situació de l'escriptor en català respecte de la del seu col·lega europeu?

R. En relació al seu prestigi social, bastant per sota. Només s'ha de veure la campanya demagògica pel tema del cànon de les biblioteques i, és clar, la seva conseqüència econòmica: cobrarem 20 cèntims d'euro. És ridícul. Només la gestió ja s'ho menjarà. És un símptoma que tot plegat està en un estat precari, excepte per a un grup de privilegiats que venen molt. El prestigi referencial que l'escriptor tenia als inicis de la democràcia ha desaparegut gairebé del tot.

P. Com ha trobat l'entitat? Hi ha la queixa que serveix de poca cosa...

R. Això s'ha dit sempre. El problema és que hi ha gent que confon l'AELC amb una agència literària per difondre els seus llibres. Hi ha coses sagrades: no es fan mai presentacions. I és una demanda constant. Clar: això crea cert malestar. L'AELC no és ben bé un sindicat, tampoc un col·legi, però fa una mica de tot, fins i tot d'agència literària. El 70% dels associats no es dediquen professionalment, per això no cal crear una gran parafernàlia de serveis de les que no en farien ús.

P. Com fer-la més necessària, l'AELC?

R. Doncs fent més peu en la defensa professional. Desvetllar a la gent els seus drets i si tenen un conflicte, que vinguin aquí. Molts problemes contractuals es resoldran el dia que un jutge n'anul·li un. Serà un aturador brutal pels editors. Haurem de fer un cartell que digui: "Es busca autor que vulgui empaperar el seu editor per fer un escarment". No s'hi atreveix ningú.

P. Hi ha poca consciència sociolaboral en l'escriptor?

R. Sí que li falta consciència social i cal estimular-li, especialment en l'escriptor més professional. Potser nosaltres tampoc ho hem sabut desvetllar prou.

P. No està massa atomitzat el sector: guionistes, joves escriptors, traductors, el Pen Català, amb qui han tingut ja una topada...?

R. Aquí d'associacions professionals només n'hi ha dues: l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC) i nosaltres. I sí, vàrem discutir amb el Pen perquè no és lògic que volguessin entrar a CEDRO en pla d'igualtat amb altres grups de defensa professional quan ni la seva trajectòria ni la seva intenció va per aquí. Era una cosa de tipus clarament econòmic.

P. La unió no faria la força?

R. És discutible: tenim problemàtiques específiques i hi ha els personalismes en un sector molt individualista. El que sí que promourem és una federació de bascos, catalans i gallecs per tenir personalitat jurídica davant el Ministeri i l'Instituto Cervantes. Aquest serà un objectiu i l'altre, més que recuperar grans noms no agremiats, serà l'afiliació de nous escriptors: el menors de 35 anys són pocs. Caldrà fer campanya.

P. L'AELC no hauria d'haver fet de pont amb els escriptors castellans en l'affaire Frankfurt?

R. La culpa de tot això és del caos de l'etapa de la Caterina Mieras i la seva corte de los milagros dantesca al front de la Conselleria de Cultura, amb les seves ficades de pota de si hi havien d'anar autors castellans o no. És trist, però davant la conselleria, l'AELC sempre hem estat a l'oposició. Ara veurem amb ERC. En el tema de Frankfurt no hem tingut més paper perquè al principi no ens hi compten o se'ns hi involucra de la pitjor manera utilitzant-nos com a escut per desfer un malentès. De la llista pública, no vàrem presentar res. En aquell context, amb gent amb la seva visió, tot els hi feia nosa, especialment l'AELC.

P. Hi ha poc lligam entre autors en català i en castellà a Catalunya.

R. Hi ha poc rotllo, sí. És fruit d'una història llarguíssima i també d'èpoques millors que s'han anat desfent perquè hi havia figures aglutinants que han anat desapareixent: Terenci Moix, Manolo Vázquez... Molts lligams es feien per ells. Ara aquesta gent o no existeix o no fa aquesta funció. Som dues realitats poc connectades.

P. I això es bo?

R. Tampoc és tan difícil posar-se en contacte, si es vol. La lògica diu que tenim problemes comuns, per això hem fet coses conjuntes amb l'ACEC, però és veritat que a nivell d'estructures. Precisament, en un dels nostres programes, Paraula amiga, on hem treballat amb llatinoamericans i hongaresos, ens vàrem plantejar: "I si ho fem amb els castellans d'aquí?" I ho vàrem parar perquè no es pensés que era una provocació. Deixem que passi Frankfurt... Però sí, ens interrelacionem poc. Admeto que els autors més recents ni els conec.

P. Oficialment, els autors castellans diuen que s'han retirat per no fer ombra als catalans.

R. Sí, però ara hi ha autors catalans, com una escriptora de primera línia, que ho han vist com un acte de supèrbia i de paternalisme. Si tot ens ho hem de prendre així... Si no hi ha més estropicis, promourem actes de confraternització. Al director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, li ha quedat el deure pendent de fer alguna cosa de cara a aquest sector.

P. No s'hauria d'haver intentat integrar-los més en tot plegat?

R. S'ha magnificat molt això de la llista oficial. Calia tanta parafernàlia pel que es fa a Frankfurt? En el fons, qui hi vulgui anar, hi anirà pels seus editors i al marge de la llista oficial. Un centenar de noms és molt per una cosa tan puntual. Aquí hi haurà 60 persones que aniran a pasturar sense cap objectiu i sense que ningú els conegui.

P. S'ha fet bé no incloent-hi autors en castellà, doncs?

R. Vist el mal rotllo, sí. A més, vull creure que el gest que han fet de renunciar és en afany positiu. L'explicació oficial del "renunciem a la invitació per no treure protagonisme", que s'ha cuinat a l'Agència Carme Balcells, ha acabat prou bé tenint en compte el pecat original: el marrón de la mateixa Fira de Frankfurt per convidar la cultura catalana i no la literatura. Que hi podien haver estat? Sí, és clar.