Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Index librorum prohibitorum

Amb aquest nom es solia conèixer la llista de llibres prohibits pel Vaticà, segons el cànon eclesiàstic ortodox, durant molts segles; el primer Index va fer-lo publicar Pius V l'any 1559, i el darrer va publicar-lo Pius XII l'any 1948. En aquest, encara hi figuren llibres tan doctes com els de Sant Anselm o els tractats sobre el matrimoni de Sant Agustí; llibres de filosofia tan prudents o tan abscòndits com els de Bergson, les Meditacions cartesianes o la Crítica de la raó pura, de Kant; llibres d'història tan innocus com la Història d'Europa al segle XIX, de Benedetto Croce, el gran llibre sobre l'Imperi Romà, de Gibbon, o l'assaig sobre Alemanya de Heine, i l'Encyclopédie en pes; novel·les com ara Pamela , de Richardson, Madame Bovary, totes les de Stendhal i el Viatge sentimental, de Sterne; tot Voltaire i el Diccionari Larousse, de l'A a la Z; i llibres tan estrambòtics i nostrats com l'Almanaque democrático para el año bisiesto del 1864, por varios socios del Ateneo catalán, el Tratado de regalía de amortización, de Teodoro Rodríguez Campomanes, i l'Apologia católica de las observaciones, de Fèlix Torres Amat. I moltes coses més, contingudes en les 508 pàgines de l'última edició esmentada vaticana. Curiosament (o sospitosament) Pius XII no va prohibir Mein Kampf, de l'escriptor i aquarel·lista austríac Adolf Hitler: un descuit el pot tenir tothom.

"Els nostres escolars han tingut prohibit un munt de llibres que supera la llista polonesa"

Diumenge passat, uns quants diaris del país i part de l'estranger anunciaven, amb gran alarma, que a les escoles poloneses ha quedat prohibida la lectura d'almenys Crim i càstig, de Dostoievski, el Faust, de Goethe, El procés, de Kafka ("per jueu", afegia la notícia), tot Joseph Conrad, per haver emigrat de Polònia i haver escrit en anglès, i Witold Gombrowicz, pel seu "indomable esperit crític i sarcàstic, sobretot contra el provincianisme i el nacionalisme polonesos". La notícia, naturalment, és preocupant, més encara en un país que ja té els dos peus a la Unió Europea; però costa d'entendre que, si més no a Catalunya, algú pugui escandalitzar-se. Des de la transició democràtica, els nostres escolars han tingut prohibit un munt de llibres que supera amb escreix la llista polonesa i gairebé el llistat de l'Index vaticà. Les assignatures de literatura han anat perdent cada cop més terreny en favor de l'ensenyament de la llengua -no trigarà a arribar el moment que fins i tot l'ensenyament de les llengües catalana i castellana perdran pes en favor de la llengua anglesa, que ja té eggs-, i, al damunt, essent el cas que els professors més espanyolistes s'esbravaven amb el Cid, va arribar el dia, ja fa temps, que els professors més o menys catalanistes van començar a recomanar unes lectures als nois i noies del país que, implícitament, significaven una hipèrbole patriòtico-catalana i un veto d'enormes proporcions al llarg i valuós llegat de la literatura europea: aproximadament com a Polònia.

Esperonats, com ja he dit, per la competència certament aclaparadora de la llengua que és mare del Quijote i Valle-Inclán, aquí va arribar un home amb una burilla encesa o apagada, però sempre enganxada als llavis, que va decidir que els nostres escolars no llegirien mai ni un sol llibre de literatura universal: no fos cas que es contaminessin. Però la tria dels llibres que durant decennis -i encara avui dia- s'han d'empassar els nostres col·legials és una mostra de pedagogia d'estar per casa, a voltes, i de falta de perspicàcia i didactisme, per l'altra. Ara els feien llegir aquella obreta de Pedrolo que es deia Mecanoscrit del segon origen -origen de la desafecció a la lectura de milions de catalans-; ara havien de bregar amb el localisme gracienc de Mercè Rodoreda -això és menys que provincianisme-; ara s'havien de distreure amb la carn i la pell freda de certs autors contemporanis; ara, per compensar la cosa, havien de clavar els colzes a la taula per entendre alguna cosa d' Auques i ventalls, de Josep Carner, o d'alguna críptica Elegia de Bierville, de Carles Riba. Tot plegat un disbarat. En suma: a Catalunya no solament s'ha impedit als joves la lectura d'obres universals que els haurien engrescat segurament -posem un Bartleby, de Melville; uns Assassinats al carrer Morgue, de Poe; una Transformació, de Kafka; un Gran Gatsby, de Scott Fitzgerald, tots ells ben traduïts a un català superior a certs originals que havien de llegir obligadament-, sinó que se'ls ha immergit, si no vols per força, en llibres deliqüescents, de poc valor estilístic, o, a l'altre cap, com ja he dit, de massa enrevessada condició.

Amants de la literatura: no ploreu per Polònia. Vesseu llàgrimes amargues per la nostra situació, i reclameu al cel que les lectures a l'ensenyament públic del país s'ordenin d'una vegada a l'entorn dels grans valors de la literatura universal. En part, seran els nostres, però si no ho són tots, no passa res. L'important és que es tracti de bona literatura, i adequada a cada edat.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 7 de junio de 2007

Más información

  • ELS VOSTRES CLÀSSICS