Index librorum prohibitorum

Amb aquest nom es solia conèixer la llista de llibres prohibits pel Vaticà, segons el cànon eclesiàstic ortodox, durant molts segles; el primer Index va fer-lo publicar Pius V l'any 1559, i el darrer va publicar-lo Pius XII l'any 1948. En aquest, encara hi figuren llibres tan doctes com els de Sant Anselm o els tractats sobre el matrimoni de Sant Agustí; llibres de filosofia tan prudents o tan abscòndits com els de Bergson, les Meditacions cartesianes o la Crítica de la raó pura, de Kant; llibres d'història tan innocus com la Història d'Europa al segle XIX, de Benedetto Croce, el gran llibre sobre l'Imperi Romà, de Gibbon, o l'assaig sobre Alemanya de Heine, i l'Encyclopédie en pes; novel·les com ara Pamela , de Richardson, Madame Bovary, totes les de Stendhal i el Viatge sentimental, de Sterne; tot Voltaire i el Diccionari Larousse, de l'A a la Z; i llibres tan estrambòtics i nostrats com l'Almanaque democrático para el año bisiesto del 1864, por varios socios del Ateneo catalán, el Tratado de regalía de amortización, de Teodoro Rodríguez Campomanes, i l'Apologia católica de las observaciones, de Fèlix Torres Amat. I moltes coses més, contingudes en les 508 pàgines de l'última edició esmentada vaticana. Curiosament (o sospitosament) Pius XII no va prohibir Mein Kampf, de l'escriptor i aquarel·lista austríac Adolf Hitler: un descuit el pot tenir tothom.

"Els nostres escolars han tingut prohibit un munt de llibres que supera la llista polonesa"

Diumenge passat, uns quants diaris del país i part de l'estranger anunciaven, amb gran alarma, que a les escoles poloneses ha quedat prohibida la lectura d'almenys Crim i càstig, de Dostoievski, el Faust, de Goethe, El procés, de Kafka ("per jueu", afegia la notícia), tot Joseph Conrad, per haver emigrat de Polònia i haver escrit en anglès, i Witold Gombrowicz, pel seu "indomable esperit crític i sarcàstic, sobretot contra el provincianisme i el nacionalisme polonesos". La notícia, naturalment, és preocupant, més encara en un país que ja té els dos peus a la Unió Europea; però costa d'entendre que, si més no a Catalunya, algú pugui escandalitzar-se. Des de la transició democràtica, els nostres escolars han tingut prohibit un munt de llibres que supera amb escreix la llista polonesa i gairebé el llistat de l'Index vaticà. Les assignatures de literatura han anat perdent cada cop més terreny en favor de l'ensenyament de la llengua -no trigarà a arribar el moment que fins i tot l'ensenyament de les llengües catalana i castellana perdran pes en favor de la llengua anglesa, que ja té eggs-, i, al damunt, essent el cas que els professors més espanyolistes s'esbravaven amb el Cid, va arribar el dia, ja fa temps, que els professors més o menys catalanistes van començar a recomanar unes lectures als nois i noies del país que, implícitament, significaven una hipèrbole patriòtico-catalana i un veto d'enormes proporcions al llarg i valuós llegat de la literatura europea: aproximadament com a Polònia.

Esperonats, com ja he dit, per la competència certament aclaparadora de la llengua que és mare del Quijote i Valle-Inclán, aquí va arribar un home amb una burilla encesa o apagada, però sempre enganxada als llavis, que va decidir que els nostres escolars no llegirien mai ni un sol llibre de literatura universal: no fos cas que es contaminessin. Però la tria dels llibres que durant decennis -i encara avui dia- s'han d'empassar els nostres col·legials és una mostra de pedagogia d'estar per casa, a voltes, i de falta de perspicàcia i didactisme, per l'altra. Ara els feien llegir aquella obreta de Pedrolo que es deia Mecanoscrit del segon origen -origen de la desafecció a la lectura de milions de catalans-; ara havien de bregar amb el localisme gracienc de Mercè Rodoreda -això és menys que provincianisme-; ara s'havien de distreure amb la carn i la pell freda de certs autors contemporanis; ara, per compensar la cosa, havien de clavar els colzes a la taula per entendre alguna cosa d' Auques i ventalls, de Josep Carner, o d'alguna críptica Elegia de Bierville, de Carles Riba. Tot plegat un disbarat. En suma: a Catalunya no solament s'ha impedit als joves la lectura d'obres universals que els haurien engrescat segurament -posem un Bartleby, de Melville; uns Assassinats al carrer Morgue, de Poe; una Transformació, de Kafka; un Gran Gatsby, de Scott Fitzgerald, tots ells ben traduïts a un català superior a certs originals que havien de llegir obligadament-, sinó que se'ls ha immergit, si no vols per força, en llibres deliqüescents, de poc valor estilístic, o, a l'altre cap, com ja he dit, de massa enrevessada condició.

Amants de la literatura: no ploreu per Polònia. Vesseu llàgrimes amargues per la nostra situació, i reclameu al cel que les lectures a l'ensenyament públic del país s'ordenin d'una vegada a l'entorn dels grans valors de la literatura universal. En part, seran els nostres, però si no ho són tots, no passa res. L'important és que es tracti de bona literatura, i adequada a cada edat.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS