Una crònica en directe

Els dietaris retrobats (1939-1943)

Ferran Soldevila

Tres i Quatre

624 pàgines. 35 euros

Era el lema que sintetitzava el pensament de Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), "fer de Catalunya un poble normal". No se sap gaire bé si el seu desig es va concretar políticament i socialment amb alguna evidència ferma perquè els germans Marx i Sopa de Ganso continua regint els designis morals de la vida pública, però sí que es pot afirmar que el país sembla un poble més normal gràcies a iniciatives literàries com la recuperació de l'obra completa d'Artur Bladé i Desumvila, o com aquesta que duu a terme Tres i Quatre, la publicació dels dietaris de Ferran Soldevila, un altre dels exiliats que van aprofitar la desgràcia històrica per construir una obra literària sòlida, rigurosa i digne de ser recordada com una peça estètica. Després dels Dietaris de l'exili i del retorn, que abastaven un període que anava de l'any 1939 fins al 1957, l'atzar favorable va fer que apareguesssin uns quaderns a la casa del fill de l'autor, a Suïssa, i que tothom considerava com a perduts: eren uns papers escrits durant l'exili i que se centren en un espai temporal que va de l'any 1939 fins al 1942, i que es relacionen directament amb els llibres d'Artur Bladé esmentats anteriorment. És la crònica en directe de la fallida i la davallada i el disseny d'argúcies vitals per viure quan res no funciona, no hi ha cap lloc de residència fixe, i tots els imponderables de la vida sembla que s'hagin convertit en un cúmul d'adversitats: Els dietaris retrobats (1939-1943) és una lliçó esplendorosa de la rectitud i la resistència moral d'algú que veu com tot se li enfonsa i és, sobretot, una lliçó majúscula de com escriure sobre les circumstàncies enemigues pot transformar-se en un bàlsam benèfic.

Com els anteriors dietaris ja publicats, aquests Dietaris retrobats aconsegueixen conjuntar la vàlua literària amb el valor documental. Enric Pujol és qui s'encarrega de l'edició i, més enllà del rigor amb què s'encara al text, potser se li podria retreure una excessiva voluntat pedagògica o informativa (perquè, ¿quin sentit té anotar rere l'aparició del nom de Freud en una de les notes de Soldevila precisions com aquesta: "Sigmund Freud (Freiberg -actual Priburg-, Moràvia, 1956-Londres, 1939), fundador de la psiconanàlisi i ara celebrat com a gran escriptor, gràcies a crítics literaris d'èxit com ara Harold Bloom"?), però qui s'endinsi en la lectura d'aquests textos descobrirà unes quantes coses que agraïrà sempre. En primer lloc, el ritme d'una prosa magistral i imparable que farà que quan llegeixi algun text contemporani experimenti una sensació monstruosa de nostàlgia. En segon lloc, la valentia amb què tracta les alegries i les tristors de la seva domèstica -una suma de daltabaixos físics i morals, i que es pot llegir com una novel·la inacabada del segle XIX-, la valentia amb què retrata i resumeix les relacions entre els intel·lectuals de volada diversa que recorrien els camins de l'exili, i la valentia amb què dibuixa els avatars tant de la seva trajectòria vital com professional: és el moment en què Soldevila dedica més temps a la seva passió per escriure i a la seva voluntat de ser un gran historiador. El lector tindrà la certesa d'estar davant un text que es deixa llegir com un testimoniatge implecable del rumb de la història i com un dibuix exacte de la vida moral d'un bon escriptor que es deia Ferran Soldevila.