Les trementinaires, guaridores viatgeres, sàvies i valentes

La Vall de la Vansa és un paratge paradisíac. Situada a la prepirinenca serra del Cadí i envoltada de muntanyes amb altures que freguen els 2.000 metres, la vall ressegueix el riu de La Vansa i aplega els pobles de Josa de Cadí, Tuixent, Cornellana, Fórnols, Adrahent, Sisquer, Sorribes, Montargull, Sant Pere, Padrinás, Ossera, Els Garrics, La Barceloneta, Banyeres i Coll d'Arnat. El paratge és un continu mantell de boscos, prats i terres de cultiu, esquitxat d'abundants fonts i rierols, i és l'hàbitat natural d'una amplíssima varietat de flora, que inclou una gran quantitat d'herbes curatives o medicinals. És natural, doncs, que a la vall s'hi desenvolupés des d'antic un profund coneixement sobre els remeis que proporcionen aquestes plantes.

En un temps en què la sanitat no arribava a tothom, elles resolien infinitat de problemes

L'evolució social de la vall de la Vansa va contribuir a la decadència de l'ofici

A mitjans del segle XIX i a causa de la forta pressió demogràfica que es donava en aquell moment a la vall, gran part de la població es veia obligada a un èxode estacional per a guanyar-se la vida. Els homes sortien durant uns mesos a l'any per treballar de jornalers, carboners, fusters, miners o agricultors. Les dones oferien els seus serveis en poblacions importants, com a servei domèstic, fent de dides de cria o de "marxantes", practicant la venda ambulant. L'empitjorament de les condicions econòmiques a la vall va portar a què l'emigració anés en augment. L'any 1911 es varen arribar a comptar més de 600 habitants de Tuixent residents a l'Argentina.

Va ser en aquest context en el qual moltes de les dones de la vall van decidir treure profit del seu coneixement de les plantes, les seves virtuts medicinals i dels processos d'elaboració dels seus remeis, que els havien arribat transmesos oralment durant generacions, de mares a filles. Van carregar les seves herbes, olis essencials, pegats, cataplasmes i remeis casolans i van començar una peculiar venda a domicili. Eren les trementinaires.

Les trementinaires deuen el seu nom a la trementina, el seu remei més popular, l'essència de la qual és coneguda com aiguarràs. Elles ho destil·laven de la resina extreta del pi i ho usaven amb finalitats curatives. El nom de trementinaires els el van donar fora de la vall, on també les anomenaven "les tuixentes". Però elles s'anomenaven a sí mateixes "dones que anaven pel món". Altres remeis que elaboraven i utilitzaven eren la pega grega, l'oli d'avet, la pega negra, l'oli de ginebró, l'oli del tifus, l'oli de llangardaix, de serp blanca, d'escurçó, tabac negre o l'oli de perdigons i també una gran varietat d'olis essencials, xarops, pomades i infusions fets amb tota mena d'herbes, flors, bolets, escorces i arrels.

Aquests remeis els aplicaven segons el seu coneixement a persones o animals. Alguna d'aquestes remeieres ambulants incloïa el tabac, de contraban, entre la seva oferta comercial.

Era una feina a la qual es dedicaven les famílies més humils dels pobles, i implicava a tota la comunitat familiar: tots havien d'ajudar a recollir, assecar, trinxar, envasar i elaborar els remeis que les dones s'emportarien per vendre. Aquest nou ofici acabaria sent practicat per la majoria de dones de la vall durant més de cent anys, fins que a la dècada dels 60 del segle XX va començar a degenerar fins a desaparèixer totalment als anys 80.

Aquestes dones emprenien els seus viatges una o dues vegades a l'any, preferentment a l'hivern, i podien durar des d'uns quants dies fins a quatre mesos. Una aprenenta jove, de 10 a 16 anys, acompanyava normalment a una trementinaire més experimentada. No solien visitar grans nuclis de població ni mercats, sino que acostumaven a parar-se a masies i pobles petits, el que els permetia una relació més directa i personal amb la gent. S'allotjaven a les cases i allà, elles, que provenien d'una vall molt aïllada, descobrien moltes coses que desconeixien: cases molt riques, molt pobres, amos que explotaven els seus mossos, cases on les tractaven com a criades i llocs on eren rebudes com a hostes i tractades com a iguals. Moltes lliçons. Com deia la Càndida, una de les antigues trementinaires, "jo, com que havia anat pel món, sabia què era el món", segons recull Joan Frigolé en el seu llibre Dones que anaven pel món.

Transportaven les seves herbes en unes coixineres grans plenes de bosses de roba més petites, on guardaven cadascuna de les varietats d'herbes. Els líquids i olis essencials, els portaven en unes "llaunes" corbes perquè s'adaptessin a la forma del cos i no molestessin durant les seves llargues caminades. La romana era un altre estri habitual. Aquest equipatge els oferia un aspecte curiós.

Acostumaven a seguir la mateixa ruta any rere any. Normalment, la gent les rebia amb alegria, ja que arribaven a l'hivern, quan el canvi de temps passava freqüents factures físiques. Era normal que els clients els fessin encàrrecs concrets d'un any per l'altre i alguns dels remeis que oferien els elaboraven a la mateixa casa del client. Cadascuna d'elles aconsellava els remeis en funció dels seus coneixements i experiència, i algunes van arribar a ser molt famoses i admirades per la seva sapiència curativa. Al cap de diversos viatges, en moltes de les cases que visitaven se les considerava com de la família.

En un temps en què la sanitat no arribava a gran part de la població, sobretot en el medi rural, a causa de la mancança de metges i al preu de les consultes, aquestes guaridores resolien infinitat de problemes quotidians, tant a homes com a animals. Consideraven que guarir no té preu fix, es cobrava segons la malaltia i el malalt. A la fi de les seves rutes aquestes dones aportaven els diners aconseguits a l'economia familiar, podien ser unes 350 pessetes de l'època, que les ajudaven a comprar coses que no es produïen a la vall, com sucre, arròs o cafè o, si la cosa havia anat molt bé, un porquet.

Els viatges d'aquestes audaces dones cobrien una enorme quantitat de territori. Sortien en grups de la seva petita vall i després cada parella es dirigiria a la seva destinació particular. Recorrien tot Catalunya a peu carregant els seus farcells, cantimplores, olles i altres estris, en viatges que podien arribar als 600 quilòmetres entre l'anada i la tornada. Per les comarques de Girona arribaven fins a la Costa Brava, unes altres viatjaven fins al mar situat al sud de Tarragona, unes altres freqüentaven comarques d'Aragó i fins i tot n'hi va haver que van treure el cap per França.

L'evolució social de la comarca va col·laborar en la decadència d'aquest ofici més que la manca de demanda dels productes. A partir dels anys 30 cada cop es feia més difícil trobar acompanyants, cada cop quedava menys gent a la vall, es trobaven feines millor pagades als centres urbans i que no requerien tant d'esforç. Això va trencar, en moltes ocasions, la transmissió oral dels coneixements imprescindibles per seguir aquesta tradició.

A Tuixent, el principal nucli de població de la vall de la Vansa, es va obrir fa nou anys un museu que reuneix tota la informació recollida sobre el tema, eines, vestits, mostres dels productes i la reproducció d'un obrador com els que utilitzaven en aquell temps per preparar els seus remeis. El museu està obert tots els caps de setmana de l'any. Aquestes antigues pobladores de la vall s'han convertit en un dels atractius del poble, que cada any celebra a la primavera una festa d'homenatge i record al treball de les seves avantpassades.

Un ofici i un saber dels quals tot just quedarien restes si no fora per l'entusiasme i l'estudi d'alguns habitants de la contrada. Com Artur Beiroa, que, durant anys, va recollir una gran quantitat d'informació sobre l'ofici, després de realitzar abundants entrevistes a les últimes trementinaires. O com Mercè Valls, treballadora de l'Ajuntament de Tuixent en l'etapa de creació del Museu. O com Carme Bosch, investigadora de les plantes medicinals i de les gents que tenen coneixements per aplicar-les.

La Carme, natural de Cassà de la Selva, a les comarques de Girona, explicava a la festa d'aquest any, on li varen lliurar el títol de Tremeninarie d'honor, com es va començar a interessar per aquestes dones: "Vaig preguntar a Salvadora Colls, una dona gran de Llavià, al Baix Empordà, què en sabia sobre les herbes curatives. Ella em va dir: 'sembles una trementinaire', i em va explicar que a casa seva les havien acollit durant molts anys, però ningú em sabia donar dades més concretes de qui eren. Quan després d'anys de cerca vaig arribar a Tuixent, al bar del poble la gent em va començar a dir: la meva mare ho era, i la meva tieta, i la Sofia d'Ossera, i l'Emília de Cornellana hi havia anat de petita... Tothom coneixia algú molt proper que ho havia estat. Havia trobat el fil".

Lina Sevillano, actual cuidadora del museu, ressalta la informació que aporten els visitants: "ens han arribat ressons dels viatges que feien les trementinaires des de tots els racons de Catalunya: a Vilafranca del Penedès, Maçanet de la Selva, Sant Miquel del Fai, Barcelona, Sils, Santa Coloma de Farners, Arbúcies, Sabadell, Sant Cugat del Vallès i moltíssims pobles més, hi ha gent que recorda aquestes visites, i els seus testimonis enriqueixen els nostres coneixements".