El poder redemptor de l'amor

Clara i les ombres

Jordi Cussà

Empúries

189 pàgines.17 euros

Després del fiasco que va representar La novel·la de les ànimes -un relat de ciència-ficció social que no funcionava gairebé en cap aspecte- dins de la trajectòria literària de Jordi Cussà (Berga, 1961), hi havia una encuriosida expectació per saber cap on i com encaminaria els passos aquest autor que disfruta amb ganes a l'hora de jugar, modificar, i trastocar les regles literàries de cada gènere que accepta com un repte i que fa seu: Cavalls salvatges era una road-movie en forma de western protagonitzat per ionquis, per exemple; La serp era una novel·la històrica que adquiria el to d'una enciclopèdia familiar i que, al cap i a la fi, era una reflexió de veritat sobre la literatura i el seu sentit; i, en fi, L'alfil sacrificat era una matemàtica narració de suspens on les lliçons de Hitchcock es convertien en literatura política gràcies a Graham Greene i els seus dictats sobre com narrar una intriga. A Clara i les ombres el gènere que s'hi investiga no té gaire a veure amb la literatura entesa en el bon sentit de la paraula, perquè el que hi narra Cussà pertany al cinema: es pot llegir Clara i les ombres com si fos un musical escrit enjogassadament per algú a qui li agrada escoltar el so verbal de la música de les paraules -una característica que marca l'obra tota de Cussà, com si l'afany per coquetejar amb el contrast del sentit casual de les síl·labes marqués el ritme del relat. Fet i fet, no seria gens estrany que l'oposició entre la claror i la foscor dels dos termes del títol fos l'origen primer de la gestació d'aquesta novel·la d'amor que ara el lector té el gran privilegi de poder llegir.

La frase que concentra el nucli narratiu de Clara i les ombres és el següent: "Em vaig confessar que estar enamorat d'una dona que ja ha estat la teva companya, i a la qual ja has decebut com a parella, era una tortura emocional vertiginosa. I que, si no estava molt alerta, en qualsevol moment podia caure en un dels innombrables precipicis que la nostra proximitat em plantejaria durant tot un mes". Perquè el que es narra a la novel-la, rere l'excusa de les peripècies de la gira per Catalunya d'un grup de gòspel de Louisiana, és el retrobament, al cap d'un any, del protagonista i narrador de Clara i les ombres -un pianista solitari i obsedit per la música, "alcohòlic, i desesperat i extraviat dins d'una depressió", conscient de la seva fractura interior-, amb qui havia estat l'amor de la seva vida, mànager del grup de gòspel i que per una sèrie de circumstàncies laterals el contracta per acompanyar-los durant la gira. A partir d'aquesta anècdota, Cussà fa que la novella avanci per dos fronts: d'una banda, el lector es troba amb les aventures professionals i l'èpica músical del grup de cantants, i que serveix perquè es pugui reflexionar sobre el racisme i sobre altres temes actuals d'ordre social. D'altra banda -i aquí és on el lector troba les joies de la novel·la- hi ha la història d'amor entre el narrador i la seva ex-enamorada: el distanciament afectiu dels primers capítols, els processos d'assimilació de vincles professionals que durant la gira es produeixen, els treballs inútils d'apropament, el combat entre dos orgulls ferits perquè volen tots dos estar junts i, tant l'un com l'altra, no aconsegueixen fer-se cap concessió a pesar que no saben metre en l'oblit els fet d'amor que van compartir, la irremeiable vocació que tots dos tenen de l'altre, el desig que acaba triomfant, el poder redemptor de l'amor. Al final, passa el que ha de passar, que l'instint s'imposa a la raó, que l'orgull no pot fer res davant de l'evidència de l'amor, que el gòspel no és tan bo com la gent es pensa, i que la música no serveix tampoc per amansir les feres. Al final, passa que Cussà explica la desavinència entre l'art i la vida, i que és pou valent per triar l'opció segona: primer s'ha de viure i després escriure, si de cas, i Cussà ho ha fet tan llargament com per saber que l'amor i la felicitat trivial de la vida quotidiana són més importants que l'art i les grans paraules al voltant de la investigació rigorosa de l'esperit i de les profunditats de l'ànima. És per això que es dedica a escriure novel·les tan bones com Clara i les ombres: al capdavall, ja ho diu la cita d'Eliot que encapçala la novella: "El que podia haver estat i el que ha estat/ sols van cap a una fi, que és sempre el present".