"El pitjor enemic de l'autor català és la cultura catalana"

Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937), acaba de fer 70 anys. I té un motiu afegit per celebrar-ho: tot just ha superat amb èxit un càncer que se li va diagnosticar l'estiu passat. A tot plegat s'uneix la coincidència de dues properes jornades (veure requadre) que analitzaran la trajectòria literària d'un dels escriptors catalans més influents dels darrers 40 anys.

Pregunta. En la literatura catalana del segle XX han conviscut dos grans corrents. Hi ha els irònics i els agònics. Dins d'aquest mapa costa de situar la seva obra. Sembla com si en el seu cas, la temptació agònica hagi estat corregida per l'impuls èpic o la sortida cínica.

Resposta. Jo no he estat mai una persona que encaixés de manera ortodoxa en res. Quan vaig començar, jo volia fer novel·les com els autors que havia llegit, des de William Faulkner a Cesare Pavese, i escric a partir del que jo sóc i he viscut. Vull dir que jo no em reconec en la tradició literària pròpia, i en dir pròpia em refereixo també a la castellana. He llegit Azorín, Baroja, però si s'hi fixa, els personatges de La busca no tenen res a veure amb el meu món.

"Un escriptor se salvarà en competència amb la literatura universal, no sols amb la seva tradició"

"No he rebut cap carta per anar a Frankfurt, però tampoc no em preocupa"

P. I Llorenç Villalonga o Josep Pla, no l'han influït?

R. Han estat mestres, però no pas models. A mi literàriament m'ha interessat més Gogol, posem per cas. No estic contra la meva tradició, reconec que és important i cal estudiar-la, però qualsevol escriptor se salvarà en competència amb la literatura universal, no únicament en relació amb la seva tradició. Jo des de molt jove em vaig sentir hereu del món grec. De les 120 frases que ens han arribat d'Heràclit, n'hi ha unes quantes que contenen la gran veritat de l'univers i del que som. Després hi ha els dramaturgs grecs, hi ha Homer. Quin és el meu pare? No és Cervantes ni Ramon Llull. És Ulisses. Ho tinc claríssim.

P. L'èpica, doncs. A Cavalls cap a la fosca la recerca erudita d'uns avantpassats es barreja amb allò més instintiu, més visceral. Aquesta manera de sublimar culturalment l'animalitat és marca de la casa?

R. Sense la cultura, jo i la meva gent seríem cabres, sense memòria. La cultura és el gran mirall de la vida.

P. Sí, però al final de Cavalls cap a la fosca , quan el protagonista decideix oblidar els seus avantpassats per anar a buscar una dona de carn i ossos, sembla que el contrapès de l'instint és més important que preservar aquesta memòria.

R. Perquè la vida és el més important i sempre acaba guanyant. Quan res és segur, quan tot rebenta, l'únic ferm és l'instint i la fam de l'ésser humà.

P. A Lola i els peixos morts, potser la seva millor novel·la urbana, trasllada aquesta visceralitat a la Barcelona del pujolisme. L'èpica sexual es barreja amb un cinisme ideològic, és d'un atreviment impúdic insòlit en la literatura catalana.

R. Aquesta novel·la no va agradar.

P. El cicle d'Andratx ha fet més escola. Les novel·les de Sebastià Alzamora o Melcior Comes en són deutores, però Lola i els peixos morts no ha tingut seguidors.

R. Aquí no hi ha gent que gosi criticar l'establishment cultural nacional. Alguna vegada m'han dit que les meves novel·les d'Andratx, que estan plenes de feixistes, a Catalunya no es podrien escriure. Per què? Aquí també n'hi havia molts, de feixistes. La meva família era de dretes i, tot i que no va participar en afusellaments, un oncle meu era alcalde d'Andratx. A Catalunya estava ple de feixistes i ningú no en parla.

P. Perquè som una cultura benpensant, i necessitem creure en la nostra bondat, tant si som catòlics d'Unió com ecologistes d'Iniciativa.

R. Perquè s'ha establert un pensament de la bondat. Això es veu molt clar a la Bíblia. Mentre els jueus van fent, Jahvè és molt sever. Però així que els assiris els vencen i comencen a perdre pistonada, aleshores apareixen els profetes morals.

P. Creu que aquesta cultura de la bondat a la llarga ens passarà factura?

R. Segurament. El catalanisme ha fracassat políticament. S'ha aferrat a la cultura, ha instrumentalitzat la cultura, però en aquest país les empreses col·lectives sempre fracassen. Aquí des de sempre només han funcionat dues figures. L'empresari que fa fàbriques i guanya diners. I després, el creador, i el segle XX n'ha donat uns quants. I si és autènticament gran, el creador està per damunt del temps, com és el cas de Llull, que és més important per a la història de Catalunya que els comtes de Barcelona, que són com granotes que rauquen dins un fossar. L'autor que és fruit només de la cultura o del formalisme m'interessa poc. La literatura és creació. Amb la pintura passa el mateix.

P. Últimament parla molt de pintura als seus articles. Està preparant alguna cosa?

R. No. Jo només conec bé un període de la pintura, la veneciana entre 1460 i 1560, d'Antonello da Messina fins a Tintoretto. He visitat totes les esglésies, tots els museus. Així com els florentins s'interessen més pel dibuix, els venecians juguen amb la força dels colors.

P. Li interessa més el color que la línia.

R. Sí, el meu domini seria més el color.

P. M'hauria imaginat que li interessava més el barroc.

R. El barroc és un art de l'engany. I arriba un moment que la comèdia es menja la vida. M'agrada el barroc, però m'importa més la vida.

P. Però la seva prosa té un punt de barroc.

R. Potser té un efecte barroc, però procuro no perdre mai de vista la referència a la cosa concreta. Tornant als venecians, al Museu del Prado hi ha un Sant Sopar de Tintoretto en què estan menjant un conill amb julivert. És un detall que treu solemnitat al sopar i te'l fa real. És un detall extraordinari. És aquesta concreció la que m'importa quan escric novel·les. La vida està feta de colors i tactes concrets. Quan Eugeni d'Ors fa aquelles novel·letes d'idees, no hi ha vida...

P. Parlant de fets concrets, a Lola i els peixos morts es refereix així a la política cultural del pujolisme: "La política catalana no es feia sobre concrecions, sinó sobre ambivalències: paraules exaltades per als radicals, fets prudents per als cautelosos. Nadar i guardar la roba. L'essència del país". Creu que això ha canviat amb el tripartit?

R. Més aviat s'ha accentuat aquesta ambivalència, perquè tot s'ha obert més i tothom s'ha mostrat més tal com és. Com més moviment, més ambivalència. Ara bé, ningú és capaç de definir un partit o una tendència d'una manera clara. Amb Pujol tot era més clar, era més previsible. No se sap ben bé què hem de fer. Bé, jo sí que ho sé: fer novel·les.

P. L'han convidat a la Fira de Frankfurt?

R. Que jo sàpiga, no.

P. No ha rebut cap carta?

R. Jo no he rebut cap carta, però tampoc no em preocupa. No hi estic ni a favor ni en contra. Que ho facin com vulguin i que hi portin a qui vulguin. La qüestió és que ho facin bé. I aquest conflicte dels autors que escriuen en castellà. Als que escriuen en castellà no els va pas tan malament. Ara resulta que la cosa catalana apareix com a genocida de la castellana. Què passa aquí?

P. Creu que les coses li haurien anat millor si hagués escrit en castellà?

R. Sí, però no em penedeixo de res. La llengua és la casa de l'ànima, que deia Heidegger. Jo em sento segur en la llengua que escric. Shakespeare escrivia en una llengua que només parlaven quatre milions de persones i la meitat eren analfabets... Doncs a mi em passa el mateix. Ara bé, el problema del català, a part de ser minoritari, és que és una llengua que no té tradició cultural, en el sentit que no et dóna visions de món. Jo, per saber què era el món vaig haver de llegir en francès. El francès em va permetre d'accedir al segle XX. El castellà, en temps de Franco, tampoc no m'ho permetia. Després hi ha un altre factor. La llengua ha estat perseguida. I els que han quedat dins el reducte de la cultura catalana estan tancats en una habitació i en lloc de buscar forats per ventilar-se es donen bufetades. El pitjor enemic de l'escriptor català és la cultura catalana.

P: I què passa a Mallorca?

R: Ha passat el que ja explicava a la meva última novel·la, Olympia a mitjanit. Mallorca és un país que ha rebentat. S'hi ha projectat tal quantitat de diners i persones que ha rebentat. Això és tot. A Eivissa ha passat el mateix i Formentera simplement ha despaparegut. Intentes anar a Formentera i ja no se sap on està. Si hi vas amb un agència de viatges, potser encara t'hi portaran, però si hi vols anar tu pel teu compte no la trobaràs, perquè ja no surt als mapes. És com la Shangri-là. La corrupció canvia les coses. Tothom s'ha venut els seus morts. Quan tu vens uns finca, vens la teva història. A Andratx, per exemple, de 10.000 censats, només 1.600 són andritxols. Hi ha tants xinesos com andritxols. És extraordinari.

P. Com es veu la vida després d'haver superat un càncer?

R. He après que he de fer més el que sóc. M'he adonat que si no faig el que jo vull, m'equivoco. Sant Francesc de Borja és l'únic valencià que va dir una cosa realment important. Saps què va dir? Traginava el cavall de la dona de Carles V per enterrar-la a Granada. Era una dona que ell s'havia estimat molt. Quan va arribar a lloc i van obrir el taüt i va veure el cadàver d'aquella dona, va dir: "No vull servir mai més un Amo que se'm pugui morir". Doncs això.