¿Antipàtic o avorrit?

Una recent, magnífica edició de tota la narrativa de pes de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), a càrrec de la professora de la Universitat de Barcelona Marisa Siguan i el seu col·lega Eduard Aznar (Biblioteca de Literatura Universal, 2006), inclou dues vegades la mateixa citació de Pío Baroja, amb un lapsus que fa la mar de gràcia. La primera aparició de les paraules de Baroja referides a Goethe diuen (tradueixo al català): "Tan gran, tan majestuós, tan serè, tan carregat de talent, tan ple de virtuts i, això no obstant, tan antipàtic" (pàgina 147 del pròleg). La segona presenta, al final, aquesta variant: "i, això no obstant, tan avorrit" (pàgina 158). Com que la citació és en la llengua original en què es va escriure, hem de concloure que Baroja va dir o bé una cosa, o bé l'altra.

És tradició considerar Goethe una personalitat "antipàtica"

¿Podia Pius considerar avorrida la persona i l'obra de Goethe, conseller àulic i primer ministre del Gran Ducat de Weimar, viatger infatigable, i sempre pour le plaisir, amb una nòmina de relacions eròtiques que deixa curt el famós catàleg de Don Giovanni a l'òpera de Mozart: "In Almagna duecento e trentuna"? Sembla inversemblant: de fet, la vida de Goethe, comparada amb la de Baroja, és infinitament més distreta i més enlluernadora. ¿Podia l'escriptor basc haver pensat que Goethe era tot allò que en diu de positiu, però, lamentablement, antipàtic? Em decanto per aquesta segona possibilitat. De fet, ja és tradició, a les lletres europees -les alemanyes no són cap excepció, malgrat la veneració que li tenia Thomas Mann-, considerar Goethe una personalitat tan aclaparadora, tan genial i tan polifacètica, que resulta insuportable i tot: "antipàtica", sense anar més lluny. Amb motiu del cent-cinquantenari de la mort de Goethe, Joan Fuster va escriure, en un diari de Barcelona, que ell tenia tirada a imaginar-se Goethe no pas com l'olímpic que tothom hi veu, sinó més aviat com un vell xacrós i amb hemorroides. Goethe és massa gran per què puguem empassar-nos-el amb la mateixa simpatia que ens estimem els desgraciats Franz Kafka o Robert Musil.

Per això té tant de mèrit que dos barcelonins hagin curat, i traduït en part, l'obra narrativa de Goethe amb l'excel·lència que ho han fet: tot analista, crític i editor d'aquest gran autor alemany hi topa inevitablement amb un fenomen imponent, amb una autoritat grandiosa, que més aviat engavanya per la seva magnitud que no coopera a la discussió intel·lectual. El llibrot (190 pàgines de pròleg i 1.595 pàgines de text) presenta Els sofriments del jove Werther (en nova traducció), Els anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, les Conversacions d'emigrants alemanys (també nova traducció), Les afinitats electives i Els anys itinerants de Wilhelm Meister; és a dir, el gruix més notable de la producció narrativa de Goethe, presentada tota en ordre cronològic d'escriptura.

Tot això s'hauria pogut prologar a base de resums argumentals, anècdotes subsidiàries (si és que hi ha res de subsidiari en la vida d'aquell home), faramalla ad usum studiantorum o elocubracions pròpies de doctorant en filologia germànica. Però Marisa Siguan ha escrit quasi dues-centes pàgines d'una gran intel·ligència, en les quals, bàsicament: a) Goethe és situat en el contrast entre les estètiques il·lustrada (Kant), la del moviment pre-romàntic dit Empfindsamkeit (ella tradueix "sensibilisme"), l'Sturm und Drang (Schiller, en part), la plena eclosió del Romanticisme i la famosa retracció de Goethe cap als valors clàssics, un cop ell mateix va ser viu testimoni del suïcidi d'unes quantes desenes de joves víctimes del desamor, a les terres encara no unificades d'Alemanya, a causa de la censura a què, en moltes contrades, Werther va ser condemnat; b) el conjunt de l'obra narrativa de Goethe és analitzat d'acord amb el paradigma del "subjecte modern" -que la literatura alemanya va maldar per conservar íntegre fins justament Thomas Mann, i prou; i la literatura francesa va destruir de seguida que va poder, com passa amb Baudelaire, Rimbaud i Lautréamont-, situat inestablement entre l'afirmació del Jo tan escaient a la filosofia i la literatura del Romanticisme, i l'afirmació, d'una banda, de la Naturalesa (com es veu a Les afinitats...), i, d'altra banda, del més vague corpus de la societat i la més relativista "opinió comuna"; i c) la incardinació d'aquesta obra narrativa en el marc de la història literària, molt en especial en el cas de la pionera novel·leta Werther, que Siguan, amb molta de raó, presenta en el deixant de la literatura epistolar inaugurada per Pamela, de Samuel Richardson.

Exultem, doncs, pel fet que hagin estat bàsicament dos catalans, Marisa Siguan i Eduard Aznar, els responsables d'oferir per primer cop en magnífiques versions i bell estudi el bo i millor de l'obra narrativa de Goethe. L'edició, de tan bona, fins i tot ens farà néixer un bri de simpatia pel fill honrós de Frankfurt. D'avorrir-se, ni el pensament.