La veu que busca el seu cos

La càmera lúcida

Roland Barthes.

Lleonard Muntaner

165 pàgines. 17 euros

Les persones mortes, ens poden adreçar la paraula? La literatura coneix, des de l'antiguitat, l'artifici que fa possible la prosopopeia. L'autor només s'ha de prendre la llicència de fer parlar una estàtua i ja ens arribarà la veu d'ultratomba. Però com més evident és la màscara, més punyent és la pregunta de què és, de fet, aquella realitat que parla a través d'una boca petrificada. Els espectadors que s'apleguen en un concert o en un míting tot sovint queden captivats no per la presència del seu cantant o polític preferit, sinó per la pantalla gegant que els el mostra simultàniament en una dimensió magnificada.

Una imatge, què substitueix? A la Rambla de Catalunya de Barcelona aquests dies regnen uns cossos de bronze, obres d'Igor Mitoraj. L'estàtua fragmentària d'un jove al final del carrer té una ala a l'esquena, que desafia la minuciosa reproducció de la realitat a escala. Al costat, la fotografia d'una noia en banyador tapa tota la façana d'un edifici. Damunt les seves cames llargues oneja un tros de tela, talment una ala. El curiós paral·lelisme resulta xocant, qui ha dit que la nostra era no coneix els herois ni els mites?

Però l'art que és capaç d'esborrar la diferència entre la ficció i la realitat és el cinema. L'espectador observa una família sopant i abans que es pugui preguntar qui observa de debò l'escena, el contraplà mostra l'assassí que s'acosta a la taula. La sutura ja està feta. L'espectador oblida on és, comença a mirar amb els ulls dels protagonistes i entra dins del relat.

La fotografia no coneix cap contraplà que pugui arrossegar l'espectador a l'interior de la ficció sense fissures, encara que sigui capaç de produir "unes imatges que són més vivents que la gent". Roland Barthes, en la seva última obra, La càmera lúcida (1980), emprèn una reflexió per negar a les fotografies el seu poder metafòric. Analitza per fugir de l'encanteri. Ho fa sense l'argot científic de les obres teòriques, amb només un grapat de fotografies. L'editorial Lleonard Muntaner ens presenta així un assaig extraordinari en la traducció àgil i acurada de Joaquim Sala-Sanahuja.

Els lectors que coneixen Le degré zéro de l'écriture (1953) o Mythologies (1957) trobaran en aquest llibre un autor que convenç amb la seva capacitat d'introspecció. Empès per un fet dolorós -la mort de la seva mare-, Barthes furga en la naturalesa de l'art que és capaç de produir el reflex fidel de la realitat. Davant d'una fotografia no es pot més que constatar: "Això ha estat". Una fotografia no inventa res.

Les imatges de les tanques publicitàries són un recer perquè permeten la identificació amb una màscara que ens magnifica. A més, la fotografia, que capta només un sol instant, crea la falsa percepció que és possible aturar el temps. Són poques les fotografies, en canvi, que confronten l'observador amb "una mena d'immersió brusca en la Mort literal", com diu Barthes. Els instants capturats porten el signe d'una mort futura: això que ha estat, un dia morirà. Només les fotografies excepcionals, però, permeten franquejar el mur que ens separa del temps perdut. Són les imatges que contenen tot un món, com un d'aquells records involuntaris de Proust. L'assaig de Barthes no s'atura amb l'anàlisi de la composició i ajuda a comprendre de què ens parlen les fotografies sense ni tan sols tenir la veu.