Un guardó per a grans objectes aïllats

Els premis tenen una funció mediàtica, que serveix per establir uns cànons de referència a partir d'aquelles obres que cal prendre com a model i, pel que fa a aquelles que són silenciades, per establir quins corrents o maneres de fer es consideren periclitats. Deu convocatòries del bianual premi Mies van der Rohe dedicat a l'arquitectura contemporània europea, en les quals s'han valorat obres finalitzades des del 1984, permeten fer interpretacions.

El premi de la primera convocatòria, el 1988, va tenir un valor referencial d'inici: calia recapitular amb una mirada al passat recent, establint què rescatar i què deixar assenyalat fora dels models. En aquest sentit, l'elecció va ser clara: premiar retroactivament Alvaro Siza Vieira per la seu del banc Borges & Irmão, a Vila do Conde, Portugal (1982-1986), reconeixent la trajectòria del mestre portuguès. Una de les obres finalistes, que amb els anys ha guanyat valoració, va ser el Museu Nacional d'Art Romà, a Mérida, de Rafael Moneo, qui seria premiat pel Kursaal a la convocatòria del 2001. A més, encara que alguns estiguessin entre els autors seleccionats, es deixava clara la decisió que les figures considerades massa adscrites a l'arquitectura postmoderna, com Aldo Rossi, James Stirling o Hans Hollein, quedarien apartades i passarien a formar part de la història.

La convocatòria del 2003 va ser l'única en què es va premiar una dona arquitecta

Més enllà dels premis, el Mies ha estat útil per descobrir a nous arquitectes joves

Després del primer pas fonamentador, el premi ha assenyalat clarament dues trajectòries de reconeixements. Primer es va emfatitzar la línia high tech més tectònica, dura i representativa del poder, atorgant el premi el 1990 a sir Norman Foster per l'aeroport de Stansted, a Londres, i a la quarta convocatòria, la de 1994, a l'estació internacional de Waterloo, també a Londres, de Nicholas Grimshaw.

Entre aquests dos premis high tech el jurat va canviar la mirada fixant-se en una obra austera i eficaç, en la qual pervivien qualitats de la contracultura i de l'arte povera locals, en aliança amb l'operació col·lectiva del Jocs Olímpics de Barcelona: l'Estadi Municipal de Badalona, d'Esteve Bonell i Francesc Rius.

En aquestes primeres apostes dels premis van quedar com a finalistes obres força representatives, que han tingut una forta influència posterior, com el Kunsthall, a Rotterdam, de Rem Koolhaas (autor que seria premiat el 2005); el Museu Jueu, a Berlín, de Daniel Libeskind; l'Acadèmia d'Arts i Arquitectura, a Maastricht, de Wiel Arets, a més a més del CCCB, de Viaplana i Piñón, i el Jardí Botànic de Ferrater, Canosa i Figueres, ambdues a Barcelona.

És de destacar que també va quedar sense premi l'obra més reconeguda d'Enric Miralles i Carme Pinós: el Cementiri d'Igualada. Certament, entre els membres del jurat no hi ha prou simpatia per l'arquitecte català contemporani més internacional, ja que obres de Miralles-Tagliabue com el Parlament Escocès d'Edimburg o el mercat de Santa Caterina a Barcelona tampoc han rebut cap premi.

La segona gran tendència que han remarcat els premis, després de legitimar culturalment l'arquitectura high tech, ha estat l'arquitectura neoavantguardista i minimalista desenvolupada a l'Europa central més calvinista. Això explica el premi a la Biblioteca Nacional, a París, de Dominique Perrault a la cinquena convocatòria (1996), una obra que tot i ser formalment atractiva, gairebé tothom -treballadors i lectors- ha acabat reconeixent que és antifuncional i que està pensada per humiliar els lectors i desencoratjar-los de l'experiència de la lectura. Posteriorment s'han premiat dues peces impecables, lleugeres i plenes de llum, el Kunsthall, a Bregenz, de Peter Zumpthor (1998) i l'ambaixada dels Països Baixos a Berlín, de Rem Koolhaas i Ellen van Loon (2005).

Dins d'aquesta segona tendència es va reconèixer el Kursaal, a San Sebastián, de Rafael Moneo, el 2001, al mateix temps que es concedia el segon i últim premi Mies van der Rohe Llatinoamericà a Paulo Mendes da Rocha per la Pinacoteca a São Paulo. La constatació de la influència de Moneo ha quedat consolidada amb el premi d'enguany a dos dels seus deixebles predilectes, Emilio Tuñón i Luís Moreno Mansilla, pel seu MUSAC a León, amb la qual cosa es remarca el reconeixement a la línia formalista de l'arquitectura madrilenya.

Es pot considerar que aquest premi porta a reconèixer només caixes, objectes basats en la seva monumentalitat i ostentació tecnològica, posant èmfasi en l'individualisme i l'hedonisme de l'obra aïllada, amb escasses possibilitats de premi per a obres petites, com cases unifamiliars; habitatges col·lectius, per més que sigui a on viu la gent; conjunts arquitectònics complexos; i intervencions a l'espai públic, per molt obres mestres que siguin.

De fet, l'excepció, que assenyala un moment d'obertura intel·lectual del jurat, la convocatòria del 2003, va ser precisament l'única ocasió en què s'ha sortit del domini patriarcal i es va premiar una dona arquitecta per una obra conformada essencialment com a espai públic. La Terminal de tramvies a Hoenheim Nord de Zaha Hadid és una obra mestra, de petita dimensió, diluïda en el territori, essencialment eficaç i urbana, que, com un imant, atrau, nua i ordena els fluxos de tot tipus que conflueixen en un nus perifèric i suburbà d'Estrasburg.

Més enllà dels grans premis, el Mies van der Rohe ha estat molt útil en les darreres convocatòries per descobrir i valorar obres d'arquitectes joves i menys coneguts, com Anne Lacaton & Jean-Philipe Vassal, que han estat finalistes en diverses ocasions; o projectes magnífics com els Schots 1 i 2, a Groningen, Holanda, de Burton Hamfelt, Christopher Moller, Dominic Papa, Jonathan Woodroffe, de l'equip S333 Architecture + Urbanism, seleccionats l'any 2003. A més a més, des del 2001 s'ha establert una menció especial a l'obra d'arquitectes emergents, que en la darrera edició ha estat atorgat als eslovens Matija Bevk y Vasa Perovic.