Poc però sovint

Pel que fa a Max Jacob, que per impulsar la polèmica diria que és un poeta més interessant que Apollinaire i més patafísic, agafant el mot patafísic en el seu sentit propi de ciència de les solucions imaginàries, cal dir que en el seu famós pròleg de 1916 al seu llibre més famós, El cornet dels daus, que és un llibre que conté prop de dos-cents poemes en prosa, ell mateix s'hi presenta gairebé com l'inventor del gènere. No hi ha dubte que sabia de què parlava, perquè al cap de poc, el 1919, va publicar la seva traducció francesa del Llibre d'amic i amat de Llull, que ja tenia sis o set segles i que, com tothom sap, és el primer llibre de poemes en prosa pròpiament dits de la tradició diguem-ne europea o occidental. En el seu famós pròleg de 1916, a més de presentar el poema en prosa com un descobriment gairebé seu (bé que naturalment amb uns precursors, com Aloysius Bertrand i Marcel Schwob), Max Jacob desterra i exilia i despatxa fora del gènere les aportacions de Baudelaire i de Mallarmé, que més que poemes en prosa són apòlegs o faules, i les de Rimbaud, que és poeta i escriu en prosa però no fa poemes en prosa sinó descordats fragments de prosa espectaculars i brillants com aparadors de joieria però malalts de "desordre romàntic" dut a l'extrem. Un poema en prosa no és un aparador: és una joia. Com ara per exemple un dau. Mallarmé havia sentenciat que cap tirada de daus no podrà abolir l'atzar. Sant Max Jacob no ho contradiu ni ho corrobora, es "limita" a tirar els daus un cop i un altre cop, havent ben remenat el cornet o gobelet que els conté i que fa aquell característic clec cataclec tan arrelat a la tradició europea dels reis tafurs, reis miserables mal cofats o emperadors amb espardenyes que agitaven els daus a les tavernes i que tenien (moralment) més autoritat i eren (humanament) més forts que els homes del rei i que els esbirros del papa i l'antipapa però igualment han acabat pràcticament extingits per la repressió que aquests menen i que ha arribat a l'extrem de reglamentar-nos tots els passos i passets, avui.

"Si Mallarmé no fos melindrós i obscur, seria un gran clàssic", li concedeix Max al famós pròleg, on per cert no s'està d'al·ludir unes quantes vegades a les regles que ha de complir el poema en prosa, però les esmenta així en general, sense concretar, sense dir quines són ni com són. Com si pressuposés que ja ho sabem de la mateixa manera que sabem que un sonet té catorze versos o que una caricatura té unes exigències (unes regles) diferents que un retrat. La mostra de les regles del poema en prosa ens la dóna Max Jacob en acció amb els molts i molts que en va escriure.

El cornet dels daus, segons el seu mateix autor, s'ha de llegir poc però sovint. Ha estat un dels llibres més imitats del segle XX i en canvi dels menys citats pels literats canònics. Un dels pocs que li reconeixen la mestria és Foix en un parell d'articles molt clars, un del 1930 publicat a La publicitat i l'altre a Ariel el 1946, quan encara no feia dos anys que el poeta bretó d'origen alsacià però francès, i jueu però catòlic, havia mort en un camp nazi. Max Jacob veia l'art amb regles ben definides i la vida sense. I no a l'inrevés, com voldrien els papes i antipapes d'avui.