Punta seca

Relacions particulars

Josep M. Espinàs

La campana

155 pàgines. 15 euros

Fa cinc anys es va celebrar l'Any Verdaguer. De tot el que s'hi va arribar a publicar, deixant de banda algunes de les noves edicions d'obres del poeta, a mi particularment l'únic que m'ha quedat a la memòria és el llibret El meu Verdaguer, de Josep M. de Sagarra, editat per La Campana. Es tracta d'una suma de records i reflexions que, amb la qualitat impagable de la veracitat literària, superaven de llarg l'aportació de les sàvies disquisions crítiques i biogràfiques suscitades per la commemoració. En l'estela d'aquesta mena de llibre, d'intenció aparentment modesta però de resultats fonamentals, se situen les Relacions particulars de Josep M. Espinàs.

Que un llibre que parla d'escriptors com ara Pla o Foix hagi cridat l'atenció d'un sector ampli de lectors ja és en si mateixa una excel-lent notícia. Que a més es tracti d'un llibre que farà que els lectors renovin la confiança en la possibilitat d'una escriptura exacta, amena i que -com qui no vol la cosa- xifra en la ficció posicions i idees, és ja un regal infreqüent. Si ens el mirem per sobre, el llibre ofereix sis breus retrats a punta seca, amb una certa retirada a les caricatures estilitzades que feien abans de la guerra Junceda, Opisso o Llaverías.

Josep M. Espinàs accentua amb tot just quatre traços algun tret del perfil de cadascun dels escriptors retratats. Entre altres coses, el llibre parla de les màscares de l'escriptor, parla d'un món on s'imposa "l'exhibicionisme i la pedanteria". Cela representa el cas extrem d'impostura i calculada creació d'un personatge desaforat. Josep Pla és el paradigma de la contradicció: el gastrònom anorèxic, el barroc que defensa el classicisme, i, com Cela, emanació d'un personatge: amb boina, "amb menys espectacle i més astúcia". En l'extrem contrari, Delibes se'ns mostra com una "persona normalíssima, sense excentricitats", i sempre incapaç d'entendre que algú vulgui escriure en català. Evidentment, dels poetes se'ns expliquen els seus capteniments peculiars. I l'admiració per la generositat de Sagarra és rotunda. Els més primmirats adduiran que Espinàs simplifica i redueix al gruix de l'orella de gat el repertori de possibilitats que s'obren davant de sis escriptors tan grans. Però només cal fixar-s'hi una mica per adonar-se que la tria d'un to menor i mancat d'afectació no li impedeix de fer un llibre ric en matisos; un llibre que, més enllà de la diversió que el lector pugui trobar en el report dels encontres i les anècdotes, diu entre línies unes quantes coses importants.

Hi surt la marginació a Sagarra en la preparació del monogràfic d'Insula de 1953, hi surt el dogmatisme dominant i la catalanitat residual en els encontres de Formentor de 1959....L'Espinàs que protagonitza el llibre és sobretot l'Espinàs dels anys cinquanta i seixanta. La consciència dominant és la del jove escriptor que col·labora a Destino enmig dels grans noms consagrats. El llibre exposa una manera de mirar-se les patums i els mestres, una manera d'ingressar i de circular per la República de les Lletres: postula la independència, la mirada respectuosa però mai reverencial, curiosa i quan cal sorneguera. Tota una lliçó.