Sartor Resartus

La literatura universal és plena de llibres inclassificables, i ara no en farem cap llista; però un recorregut per l'obra crítica de Jorge Luis Borges -que també és inclassificable, fet i fet- n'aporta la part més substancial: així, en el seu Prólogo con un prólogo de prólogos, Borges incloïa en una llarga sèrie de llibres de més o menys difícil classificació aquest de què parlem avui, Sartor Resartus (primera edició anglesa, 1838; segona i molt bona edició en castellà a Alba Editorial, 2007), de Thomas Carlyle. El títol sempre s'ha deixat així, i la traducció en seria El sastre apedaçat, o El sastre sastrejat (fórmules menys genuïnes que la possible traducció anglesa, que seria The Taylor Retailored). En aquest llibre estrany, Carlyle (1795-1881) hi dedica la primera part a exposar la doctrina d'un inventat Diogenes Teufelsdröckh -més inspirat que inventat, perquè l'empremta de la literatura de Jean Paul Richter hi és ben present; el nom vindria a significar "Fill de Déu Caca del Diable" (¡ja comencem amb les extravagàncies!)-, doctrina que podria resumir-se (ja veieu que tot són aproximacions erràtiques, i no pot ser d'altra manera tractant-se d'aquest llibre) dient que tot en el món és aparença -"la vestimenta", les capes exteriors-, i que darrere d'elles s'hi amaga un potencial espiritual, polític i moral que l'escocès i calvinista Carlyle, ja cap a aquells anys, trobava a faltar en la societat dominant del Regne Unit, és a dir, en la societat anglesa.

"Visible solament en les seves obres, el Govern és també una cosa invisible"

Aquest no és un tema menor del nostre clàssic d'avui, perquè, de fet, l'autor advocava en favor de destronar no pas la monarquia -Déu nos en guard, tractant-se justament d'un calvinista que creia que la monarquia és la palpable representació de la divinitat en l'ordre político-social d'un regne-, sinó els costums de les noves classes emergents a Anglaterra (a Escòcia menys, país en el qual el feudalisme encara va tenir unes quantes dècades de vida, si no una centúria), proclius a les creences superficials i hipòcrites, al comercialisme i a la banalitat: de fet, aquest llibre té molt en comú amb aquell de Flaubert, pòstum, de què parlàvem la setmana passada. Per això a la pàgina 302 de l'edició que comentem, hi llegim (tradueixo al català): "¿A això en dieu Societat, quan ja no queda cap Idea Social, i ni tan sols la Idea d'una Casa comuna, sinó, com a molt, la idea d'una casa d'hostes plena de gom a gom? ¿Quan cadascú, aïllat sense que el seu proïsme li importi un rave, s'enfurisma amb el seu veí, arramba amb tot allò que pot i exclama: "És meu!", i parla de Pau, perquè entre carteristes i degolladors no es poden fer servir ganivets d'acer sinó només uns altres per força més subtils?" Un bon tros més enrere del llibre, en boca de l'inventat professor Teufelsdröckh, Carlyle havia donat la clau per entendre aquest estat de coses: el poder s'havia tornat invisible (¡l'any 1833, quan va començar a escriure'l!), i l'Estat ja s'havia convertit, en data tan antiga, en la responsable del que en podríem dir la "desespiritualització" de la societat, de tots els seus membres i de totes les seves institucions (de manera que la reforma del batxillerat o els plans universitaris de Bolonya, avui, ens haurien de semblar peccata minuta al costat del precoç diagnòstic del d'Escòcia, aquí influït també pel pensament escèptic de l'irlandès George Berkeley). Vegeu-ho: "¿On pot, llavors, palpar-se aquest GOVERN tan totpoderós i tan subtilment ideat? Pertot arreu i enlloc: visible solament en les seves obres, el Govern és també una cosa aeroforme, invisible, o, si ho preferiu, mística i miraculosa".

Un servidor admira aquest llibre cosa de no dir, especialment d'ençà que va sortir l'edició comentada de Rodger L. Tarr, University of California Press, 2000, però no pot sinó advertir al lector que, tot i que el troba un dels millors llibres de filosofia i novel·la entreviades que mai s'han escrit, també ha d'acceptar, com ho faria qualsevol historiador de la literatura, que Carlyle només havia de fer un pas avant per postul·lar les cèlebres, proautoritàries i elitistes tesis que uns anys més tard es trobarien en el seu altre llibre de renom, Els herois, un llibre que, malgrat les bones intencions de l'autor, obria un punt, en la història del pensament europeu, les portes per a la defensa dels règims totalitaris.

Sartor Resartus es pregunta al final del llibre: "¿Com pot ser que un home que de tant en tant demostrava tanta perspicàcia, amb el seu agudíssim sentit del decòrum, i que, a més a més, tenia veritables Idees per expressar, es decidís a explicar-les d'una manera que raneja l'absurd tan de la vora?". Si les idees de Carlyle s'haguessin quedat en aquest nivell de l'absurd, avui el llibre seria un precedent de l'existencialisme, com ho va ser, via Emerson, del transcendentalisme; però mirant de prop l'evolució de les idees de l'autor, no podem sinó arrufar el nas quan el considerem la gènesi d'un dels llibres més ultraconservadors i reaccionaris que ens va deixar. Jo, dels meus lectors, els llegiria acarats l'un amb l'altre, amb gran respecte; i seria tan prudent en els judicis com cal ser-ho quan es llegeix el Zarathustra de Friedrich Nietzsche.