Periodistes de molt compromís

Silenci en el front de Madrid. Hemingway visita una de les trinxeres republicanes. Veu una metralladora, s'hi asseu al darrera i, per provar, descarrega una tira de munició contra l'enemic. Aquest respon llavors amb un intens bombardeig de morter. Hemingway marxa pitant.

Aquesta és de les escasses bestieses que van fer els prop de mil corresponsals estrangers que van cobrir la Guerra Civil espanyola, perquè si alguna cosa els va caracteritzar va ser, tot mantenint força l'objectivitat, un compromís absolut amb la República amb conseqüències en les seves vides, com demostra l'historiador Paul Preston en el seu documentadíssim treball Idealistes sota les bales (Proa), on ressegueix amb estil uns quaranta casos.

El mateix Hemingway perdria l'amistat de John dos Passos arran de la misteriosa desaparició de José Robles, traductor de l'autor de Manhattan Transfer. Preston deixa entreveure que Robles va ser executat arran dels seus contactes amb els quintacolumnistes, influït pel cas del seu germà, militar feixista detingut a Madrid. Dos Passos denunciava que no era un cas aïllat i parlava de llibertats civils. "Merda de llibertats civils! Estàs amb nosaltres o contra nosaltres?", li espetà Hemingway, preocupat pel que diria el seu col·lega a l'estranger de la República.

Molts van anar més enllà. El nordamericà Jim Lardner, fill del novel·lista Ring Lardner, va arribar com a corresponsal del The New York Herald Tribune i va morir lluitant a la batalla de l'Ebre. Louis Fischer també va ser dos mesos a les Brigades Internacionals. "Sentia tanta simpatia per la causa lleial que trobava que no n'hi havia prou escrivint", va dir el nord-americà, un dels periodistes més ben informats (va ser el primer a parlar de l'or de Moscou) i connectats (amb la dona de Roosevelt, amb els soviètics...) dels que eren a Espanya, fins a l'extrem d'elaborar un informe sobre com reorgantizar el servei de premsa de la República a petició de Juan Negrín, amb qui parlava de política des de la tassa del vàter mentre el llavors ministre l'escoltava prenent-se un bany.

Fins i tot un catòlic devot com l'anglès Henry Buckley, el gran cronista del detall revelador del The Daily Telegraph, ho tenia clar: "Per molt que em disgustés la crema d'esglésies, la gent més catòlica era qui més culpa tenia de l'existència de masses analfabetes i una economia gastada".

La ràbia per la no intervenció dels seus països (França, EEUU i Anglaterra) per ajudar la República enfront al suport que Franco sí rebia d'Itàlia i Alemanya, la resistència del poble amb pocs mitjans i la sensació de cremar la darrera oportunitat de frenar el feixisme portava inexorablement els periodistes al compromís.

A alguns, l'entusiasme els va ser fatalment contraproduent, com al rus Mikhaïl Koltsov, brillant periodista, inevitable informador de Stalin i influent home en el ministeri de la Guerra. Comissari d'una brigada, el fet de donar la sensació des del Pravda que l'esperit del que passava a Espanya era el que s'havia perdut a l'URSS va fer que l'acabessin acusant a Moscou de tot (trotskista, col·laborador del POUM, espia per EEUU...). Amb un judici de 20 minuts el 1940 n'hi va haver prou per condemnar-lo a mort.

La pobre però intel·ligent tasca de l'oficina de propaganda i premsa estrangera de la República va facilitar aquesta identificació amb la causa en proporcionar cotxes als periodistes per desplaçar-se lliurement pel front. La llibertat va ser tanta que durant un temps es va deixar treballar a un periodista pro rebel com el nord-americà William P. Carney, que al The New York Times donava detalls de la defensa antiaèria de Madrid. La censura es feia a l'oficina que hi havia a l'edifici de Telefónica a la Gran Vía madrilenya, control que es va anar afluixant amb la sensació que dient la trista veritat s'ajudava més a la causa republicana.

On el suport era més precari era en l'hospedatge i el menjar. El mític Hotel Florida, sense calefacció ni aigua calenta, concentrava la major part dels periodistes, que compartien estada i bombardejos amb prostitutes, aviadors... Un enrenou que no acabava mai abans de les tres del matí i que permetia veure la pomiscuitat del col·lectiu.

El veritable drama d'aquests corresponsals eren els seus mateixos diaris, contraris a la causa republicana. Herbert Matthews rebia telegrames dels seus caps del The New York Times on l'acusaven d'enviar propaganda mentre li canviaven per sistema "tropes italianes" per "insurgents"; una queixa semblant va fer Louis Delaprée, del Paris-Soir. Directament per esquerranós, el Chicago Daily Tribune va fer fora als sis mesos Jay Allen, l'autor de la impactant crònica de la carnisseria dels franquistes a Badajoz.

Els que cobrien la guerra des del bàndol nacional no tenien tants problemes perquè Luis Antonio Bolín, periodista de l' ABC que anava disfressat de capità falangista, ho tenia tot lligat: els reporters no podien anar al front sols; no se'ls hi donaven contactes, els mots "rebels" i "republicans" s'havien de canviar per "nacionals" i "rojos"... Les amenaces de presó o mort eren constants. En el cas del francès Guy de Traversé, de L'Intransigeant, es van complir: va ser afusellat a Mallorca. Més de 30 periodistes foren expulsats del territori rebel, entre ells el sud-africà George Steer, del The Times, pare del gran reportatge sobre el bombardeig de Gernika. La guerra espanyola els va marcar. Allen n' és el paradigma: l'embargament d'EEUU a la República i el seu passi a una mena de llista negra per la seva actitud bel·ligerant el van fer entrar en una depressió de la qual no en sortiria, envoltat de llibres sobre la Guerra Civil i l'esborrany del seu, que mai va acabar. Com el compromís que va adquirir, ell i altres, el 1936.