Les historietes que llegim

Sigui benvingut el plaer estètic que provoquen les sofisticades historietes actuals, però no podem deixar que aquest ànim ens distregui la memòria. Recordar és també una manera de celebrar la vint-i-cinquena edició del Saló del Còmic de Barcelona, que avui obre portes. Quan parlem del novè art és precisament això, la memòria, el que es troba a faltar a la cultura barcelonina, massa garrepa en el moment de reconèixer el mèrit dels creadors de vinyetes de casa nostra, gent que s'ha vist obligada en molts casos a la reinvenció personal per a guanyar-se la vida.

Fem, per exemple, una ullada als finals anys setanta i primers vuitanta, una època cabdal amb un llegat encara subterrani (si anem més enrera la situació és desesperant, salvada només pel voluntarista treball d'un grapat d'investigadors i aficionats). ¿Com és possible que es podreixin a les hemeroteques i al territori de la nostàlgia els exemplars de revistes com El Víbora o Makoki? Potser és degut a la Barcelona que retrataven: contestatària, àcrata i... devastada per la misèria de les drogues via xeringa. Una imatge de la ciutat que es vol defugir avui, en temps de disseny i asèpsia. La crisi que va patir el còmic a la dècada dels noranta va ser brutal, com demostra l'exhaustiva desaparició de publicacions. Amb aquestes es va acomiadar també un públic adult: els còmics van caure llavors en el feliç domini dels nens. El Saló encara té aquest repte, recuperar el públic adult que no forma part del selecte grup dels resistents, els assidus a les parades dominicals del mercat de Sant Antoni. Les novel·les gràfiques ajuden una mica, però en general no aconsegueixen mantenir la fidelitat més enllà dels èxits massius. A més, queda pendent això de posar-se al dia amb la llei de paritat de sexes...

Els teòrics del còmic dels anys vuitanta, tornem-hi, van glossar amb encert una troballa teòrica de Will Eisner, que definia historieta com a art seqüencial. Així, aquests especialistes consideraven que el còmic era el cinema dels pobres. Els costos de rodar una pel·lícula feien aquesta activitat prohibitiva per la majoria, però les vinyetes permetien explicar una bona història amb recursos narratius similars.

Aquell impuls va donar molts bons resultats i va ser la llavor de diversos treballs artístics posteriors, que van portar el llenguatge comiquer directament a les galeries, una trobada ja comuna als Estats Units i altres països. Seria una llàstima que tot això es perdés en l'oblit, si bé sempre ens quedarà els còmics que hem llegit, llegim i llegirem. Endavant.