Parres amunt

Zum-zums esquizoides predominen als periòdics, a la publicitat, a la propaganda i fins entre els poetastres predicaires del que toca parir i del que no s'ha de fer, com si l'art fos pura promoció de mitjons que aquest any es porten grisos, i negres ja no. De rombes, els hauríeu de dur!

El masculí i el neutre del llatí al passar a les llengües romàniques es van fondre en una mateixa forma. Masculí, femení i neutre, en català és "tot, tota, tot". La forma femenina es manté independent i sense confusions amb cap altra. La masculina i la neutra s'han barrejat, però amb predomini de la segona. Quan dius que érem pocs, si no em dius res més hi entren tots els gèneres, és frase neutra. El llenguatge, parlant de llengües romàniques, ha sigut feminista des dels orígens fins a mitjan segle XX, com a mínim, es veu en molts aspectes, com la sensació de com si de cada mot la forma acabada amb a fos la més poderosa: la ganiveta, una plata, la pala, roca. El masculí fa de diminutiu, encara que en molts casos més aviat és que el femení és augmentatiu. Quan un hom analfabèticament escriu "el / la traductor / ora...", suposo que s'adona que es dirigeix d'una banda a tots, traductors i traductores i, a més a més, a les soles traductores. Sembla dels germans Marx, però en dolent.

"Quan un vol fer l'art que la gent vol, el que fa és no parlar del seu propi caos"

Dylan (Bob) ha publicat un primer volum de Cròniques, i amb el títol ja es veu que no és un llibre d'explicar records ni de confessions, sinó d'història, tracta dels regnes i dels regnats. M'agrada molt la descripció "hilarant" que fa de Balzac en un paràgraf molt ben trobat (o sigui, ben pensat, ben sentit i ben dit), poc després d'homenatjar en poques ratlles l'obra de Tucídides (l'historiador de les guerres del Peloponès) i de despatxar encara més de pressa la barreja de ciència i teologia d'Albert el Gran, que sembla que escrigui perquè no pot dormir, diu. També m'agrada molt com dubta de Joyce en una mitja frase, de passada, en un dels darrers capítols. Encara que les cinc diferents parts de les Cròniques no són pas anomenades capítols ni res. N'hauria de dir llibre primer, llibre segon... com en temps dels reis.

Quan un vol fer l'art que la gent vol, quan creu saber què demana la gent, i s'hi doblega, el que fa és no parlar del seu propi i veritable caos o món interior, sinó de qualsevol altra cosa i, és clar, acaba parlant de coses que no coneix i com que no en sap res en diu el que ja sap tothom, clixés suats i previsibles. L'avorriment de l'avorriment. A vegades l'avorriment s'expressa en un devessall d'activitats i l'avorrit pot ser aleshores una persona activa, entretinguda, enfeinada, per matar l'avorriment no para de fer coses, com qui es cargola i descargola un rínxol amb la punta del dit, com qui rasca aplicadament l'angle de l'etiqueta de la cervesa...

Res a veure amb l'activitat com a reacció contra el desesper, contra el dolor de l'esperit, que és una acció tensa, rabiosa, moguda per l'ànsia de voler saber què passa, de voler-ho entendre. Com en el vers violent d'Ausiàs, que davant el fracàs de l'amor no reacciona a la manera romàntica, fent-se ermità, sinó com un aventurer modern, com un home de negocis que es tira de cap a l'estrès: "palesament serà ma vida activa" (poema 47). El que passa és que els pinyols d'Ausiàs són de mal pelar, costa una mica trencar-los i arribar a la substantífica ametlla. Ara, quan hi arribes a clavar la dent, el gust és inenarrable i l'aliment... què et diré... alimenta més que la carn de toro i... i fa somiar més que el cascall. Val la pena. Després, si el continues llegint, amb la pràctica es va fent menys difícil. I torna a valer la pena. És clar que al final, sigui per l'antigor de la llengua o pel mecanisme mental de l'autor, queden uns quants passatges obscurs, però, primer: no són gaires, i segon: les obscuritats d'Ausiàs són interessants i fascinadores, molt més que les de Beethoven.

Nota: quasi tot el segle XX està fet de poetes que van més enllà de Maragall. Es podria entendre Maragall com un irradiador de poetes que van més enllà que ell, tots en direccions diferents: la de Carner, la de Salvat-Papasseit, la de Riba i la de Vinyoli, la de Blai Bonet, la de Ferrater... Tots hi tenen tractes. La paraula viva de Maragall encara no ha dit l'última paraula.