Arquitectura preventiva

Fa uns mesos vaig acompanyar la meva mare a l'edifici de Consultes Externes de l'Hospital de Bellvitge. Aquestes constituïen una part caòtica de l'hospital. De fet, l'experiència consistia a esperar una hora per visitar-se 10 o 15 minuts com a molt. L'espera és, doncs, fonamental, ja que l'activitat de l'usuari d'hospitals gravita de forma important en aquest temps.

Mentre els pacients esperaven, enganxats els uns al costat dels altres en un passadís, acabaven parlant, tant si volien com si no, de la seva malatia. Quan cridaven el seu nom, el seu estat havia empitjorat. La visita era fugaç perquè, entre altres raons, un vol marxar aviat. Esperar-se en aquells passadissos i vestíbuls plens de gent tenia alguna cosa d'emergència i de racionament, i era evident que el personal de l'hospital també estava seriosament afectat per la situació.

Aquest cop em vaig trobar amb la sorpresa que la visita era en un altre lloc. Esperava el pitjor, però em vaig equivocar. Un nou edifici de Consultes Externes, projectat per l'arquitecte Albert de Pineda i els seus col·laboradors, s'estén al llarg d'un bon centenar de metres, clar, compacte i pulcrament prismàtic, com la capsa per estrenar d'un nou medicament. L'edifici és l'expressió d'una organització, cosa comuna a tota l'arquitectura hospitalària. Al llarg d'un passadís obert a l'exterior, que fa d'espina dorsal, s'alineen consultoris, sales d'espera i patis. Aquests últims són un element fonamental, perquè donen ordre al conjunt i permeten la il·luminació dels consultoris i els llocs de treball. D'aquesta manera el pacient espera veient l'activitat de l'exterior i quan entra al consultori té com a fons la llum dels patis. Això és essencial, ja que la llum de l'exterior, més viva, fa l'espera més distreta i en canvi la llum dels patis, més serena, fa que la consulta sigui íntima i relaxada.

Aquest edifici és, en termes medicinals, un antídot contra els recargolaments, els plecs, les ziga-zagues i les formes de patata innecessàries i, en general, contra una originalitat mal entesa que afecta l'arquitectura des de fa uns anys. La serenor dels seus espais, confortables i justos, la qualitat de la llum, la varietat de les alçades dels sostres i visuals, li confereixen l'aspecte d'un museu i resulta sorprenent tractant-se d'un hospital. Els pacients haurien de sentir-se sempre tractats així, no pels metges, que ja ho fan, sinó per l'arquitectura. Sentir que s'ha posat la mateixa cura en poder penjar unes pintures que als espais pels quals transiten els pacients són un regal per als sentits, i tractant-se d'un espai per guarir resulta esplèndid. De fet, amb edificis així, mentre s'espera, un se sent bé, com si l'arquitectura pogués millorar la salut.