Recordar

És millor oblidar l'oblit i celebrar el retorn. Agafar l'agulla i brodar el seu nom amb fil d'or, que és, diuen, el que ens uneix amb allò que és etern, car ha tornat per una porta petita, però lluminosa, un artista gran.

És ben cert que Manuel Humbert no se'n va anar sol ni pel seu propi peu. Tota una generació, la més preparada i nacionalment ambiciosa de la Catalunya moderna, se'n va anar aigua avall vers el desconeixement en els llargs anys de plom. Es van perdre aleshores molt més que la llibertat i molt més que el dret de conèixer. Es va perdre la noció mateixa d'allò que calia conèixer. La generació precedent, en la que hagués hagut de recolzar el redreçament del país, s'havia reduït gairebé a unes poques figures, de vegades, és cert, impressionants. A l'hora democràtica, ningú semblava voler construir ponts entre les èpoques, tothom volia refundar enlloc de restablir la continuïtat. Per això, quatre pilars brillants eren més desitjables que cercar el suport en els poderosos fonaments del coneixement i el reconeixement de la generació anterior.

Però, àdhuc en la penombra, les obres ben fetes resisteixen i a vegades tornen a la llum. Ara, amb l'exposició a la Fundació Fenosa, torna Humbert. Recentment, s'han publicat les Cròniques d'Art de Rafael Benet a La Veu de Catalunya dels tres anys anteriors a la guerra civil. En aquell temps, Plató era en els diaris. Algun dia es posaran en evidència els fonaments platònics que van guiar el pensament i l'acció d'aquella generació memorable, que va ser capaç, entre moltes altres coses, de crear la Fundació Bernat Metge per traduir al català els clàssics grecs i llatins.

Que ningú s'estranyi, doncs, si en acostar-se a l'obra d'Humbert hi retroba allò que potser la formació i la vida li han fet percebre com a valors més importants: la bondat, la bellesa, la saviesa en el domini del seu art, la capacitat de mirar la realitat, àdhuc la més humil, amb ulls meravellats i la generositat de retornar-la embellida i alhora veritable, l'amor per la infància i per la vida que creix, la profunditat, la gràcia, l'amistat, l'harmonia dels paisatges per on transcorren els nostres dies, la serenitat i una discreta, senyorívola, elegància.

Lluís Boada és el comissari de l'exposició Manuel Humbert