El noi de Verges

Encara que només hi va néixer i passar-hi part de la infantesa, el nostre noi de Verges no es va descuidar de deixar clara, a les seves Memòries, la gratitud que sentia per aquest poble del Baix Empordà i els trets de caràcter que n'havia heretat per part de mare: "imaginatiu, expansiu, sorollós i efusiu com un empordanès".

Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona, va ser advocat, polític i financer, i un dels màxims dirigents del centre dreta del moviment catalanista -professió de fe que va reiterar tota la seva vida, amb èmfasi i sense la més petita debilitat de sermonaire-, i va participar en la fundació de la Lliga Regionalista, de la qual va ser-ne membre fins a la seva desaparició. Va ser elegit regidor de Barcelona, lloc en el qual va revelar uns dots extraordinaris d'organitzador. Els lerrouxistes, o sia els demagogs, el van ferir a Hostafrancs un mes d'abril. Després va ser diputat a les Corts generals i va demostrar ser un dels millors oradors -sense donar mai peixet a la galeria- que va tenir Catalunya al segle XX. Va promoure l'organització de la segona gran Exposició Internacional de Barcelona, i cap a aquells anys va fer un discurs famós en què va dir que el problema de Catalunya no era una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema nacionalista que ell només veia resolt si es constituïa una Ibèria (amb Portugal inclosa, a voluntat) com a Estat federal. Quan va ser nomenat ministre de Foment en temps de la Monarquia, va impulsar una política d'obres públiques que, entre altres coses, va comportar una construcció de vies fèrries més determinant que tots els AVES que s'hagin fet darrerament. Després de l'èxit electoral d'Acció Catalana -aquests sí que eren la dreta pura, carca i dura- va abandonar pràcticament l'activitat política, perquè el seu iberisme i els seus ideals federalistes van topar, no sols amb la Monarquia, sinó també amb unes mostres d'independentisme esvalotat amb les quals no combregava; però encara va tenir esma, en caure la dictadura del General Berenguer, per fundar una mena de partit semblant a allò que, molts anys més tard, aquí va dir-se'n "operació Roca"; i, després, va ser un dels màxims dirigents de la Lliga Catalana, defensant sempre, especialment després dels fets d'octubre (quins insensats!), la realitat del problema català i la defensa del manteniment del règim estatutari de Catalunya. Es va declarar antifeixista i antidictatorial, però, com va passar amb tants burgesos i pagesos catalans que ara gaudeixen del més gran respecte, es va espantar, i va decantar-se per la Junta de Burgos: a ell, no li ho ha perdonat gairebé ningú, però si haguéssim de fer net, en un exercici de rotunda restauració de la realitat històrica, avui mitja Catalunya -vius i difunts- passaria pels tribunals, avergonyida.

"Verges ha d'exultar per haver estat bressol d'un home de tan gran categoria"

I ara ve el millor de tot, i allò menys discutible de la seva figura: no solament va ser un dels pocs homes amb visió d'Estat que ha tingut el país al llarg del segle XX -com Terradellas o Pujol-, sinó que es va gastar una part molt substancial de la seva fortuna en endegar institucions culturals i acumular una col·lecció de pintura -cedida en gran part a la ciutat de Barcelona- que constitueixen un dels llegats més importants i més perdurables que mai ningú hagi ofert al seu país: la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, o la Fundació que portava el seu nom, a La Sorbona, avui amb seu a Via Laietana, 30. Va patrocinar la redacció d'algunes quantes obres fonamentals per a la normalització del país, com la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, el Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra i una gran traducció de la Divina Comèdia del Dant. Posats a pagar, no va fer escarafalls a l'hora de subvencionar viatges d'estudi o de plaer a Nicolau d'Olwer, Josep Maria de Sagarra o Carles Riba, a banda els viatges interminables que va voler que fes Joan Estelrich a la recerca de la pintura que, segons ell, havia d'omplir un buit que tenien tant els museus de Catalunya com els de tota Espanya. Va llegar, en aquest sentit, un tríptic esplèndid de Botticelli al Museu del Prado, però la major part de la seva col·lecció, com ja s'ha dit, es va quedar a la nostra capital: hi figuren teles de Filippo Lippi, Correggio, Sebastiano dei Piombo, Tiepolo, Van Dyck, Rubens, Guirlandajo, Rafael, Cranach, Peter de Hooch, Fragonard, Goya, o Quentin de Latour, entre cinquanta peces d'incalculable valor.

Com que el 2 de setembre farà 60 anys que va morir a l'exili de Buenos Aires, és d'esperar que els catalans el festegin en carpes per a cinc mil persones, potser deu mil i tot, arreu del país. Per força Verges ha d'exultar per haver estat bressol d'un home de tan extraordinària categoria política i intel·lectual -ni que fos per delegació i per subvenció, en el segon cas- com Don Francesc d'Assís Cambó i Batlle.