Lolita de Montigalà

Defensa pròpia

Borja Bagunyà

Proa. Premi Mercè Rodoreda 2006.

191 pàgines, 16 euros

Ara que la majoria de les editorials de referència depenen d'un mateix consell d'administració, convé més que mai estar a l'aguait del que puguin arribar a oferir els segells independents. Fa tres anys, Arola va publicar un molt digne primer llibre de contes d'un joveníssim Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), Apunts per al retrat d'una ciutat , que -amb les inevitables vacil·lacions que fan al cas- apuntaven a un domini notable dels ressorts del gènere, amb prosa impecable i capacitat de fer ficció creïble a partir del present. La inèrcia dominant, la incongruència del catàleg on apareixia i l'atenció immerescuda que acaparen els pressumptament joves escriptors que excel·leixen en el soroll mediatic i polític, van fer que aquesta opera prima passés força desapercebuda.

Bagunyà confirma amb Defensa Pròpia, el seu segon recull de contes, que és un contista de llei i que té coses a dir. El llibre s'obre amb Desirée, un relat rodó, ben plantejat i ben resolt. Un taxista, la seva dona i la filla precoç i preadolescent participen en una teràpia familiar. La ronda de versions gira elevant la tensió del llenguatge, en un mecanisme polifònic de precisió, perfectament soldat i espurnejant de sentits, imantat de desig i violència latent. La desaparició de la infantesa i de la família en un món suburbial on se superposen els universos morals s'encarna en personatges plens de matisos, atrapats en el cor d'un infern domèstic. El relat cristalitza un personatge memorable, una Lolita de Montigalà d'una veracitat infreqüent.

Destaca també el segon relat del llibre, Toni (Ernest), que es pot llegir com una variació sobre el tema del veïnat jivaritzador que va encunyar Quim Monzó a Davant del Rei de Suècia. El conte explica alhora tres històries que ressegueixen la degradació de l'inquilí nouvingut a una escala, els veïns de la qual actuen com un ens col·legiat de deformació i assetjament. La memòria perenne de l'inquilí primigeni i antecessor perfecte es converteix en utopia retrospectiva que fa albirar "la possibilitat d'un futur nostre". Entre la faula i el malson, el conte explora amb penetració les relacions perverses entre la col·lectivitat i l'individu. Igual que en el relat de Quim Monzó, l'escala de veïns esdevé metàfora eficaç de la nació.

Bagunyà sap explicar històries però sobretot sap dibuixar personatges i fer-los parlar. En els set contes de Defensa pròpia les veus dels protagonistes intenten imposar la seva versió dels fets i acaben revelant a contrallum el revers del seu discurs. Hi veiem una mestra que a base de garlar sobre les massatgistes de la seva esquena ens diu coses insospitades, hi veiem un gris polític d'aparell de partit atacat pel virus mortal de la transparència... Defensa pròpia és un ja un bon llibre de contes, amb tres o quatre relats de primera, i amb tres o quatre que es llegeixen prou bé però que encara pateixen de la síndrome del curtmetratge: aquella mena d'autocomplaença en les possibilitats arbitràries d'un instrument potent i conquerit amb dificultat que deixa al lector entre la perplexitat i la indiferència.