Per llegir millor

El riure de la màscara. Formes de l'objectivitat en la poesia contemporània

Pere Ballart

Quaderns Crema

268 pàgines. 18 euros

A manca de revistes especialitzades (com el Times Literary Supplement, o la New York Review of Books), capaces de ressenyar amb arguments allò que apareix al món literari, nosaltres ens movem entre la nota breu de la premsa i l'estudi especialitzat, universitari. Aquesta anomalia no afavoreix ningú, perquè els crítics de la premsa han (hem) de córrer pel dia a dia i estan (estem) obligats condensar massa, i els crítics universitaris no tenen altre públic que els lectors especialitzats i, ja d'antuvi, convençuts. El riure de la màscara, premi d'assaig Josep Vallverdú 2004, és un bon exemple de la intel·ligència, la ironia i el bon escriure que un professor competent pot aportar a la lectura de poesia en general. Ja al seu llibre El contorn del poema (1998) Pere Ballart defensava amb brillantor l'anàlisi de la poesia com un gènere que no té res d'abstrús i que pot arribar als lectors, i fer-los passar bones estones (de distracció i de saber), com qualsevol altra especialitat literària. Ara El riure de la màscara serveix a Pere Ballart per aplegar nou articles, de dimensions diferents, que exploren l'eloqüència, la ironia, els mecanismes de distanciament, o elements concrets de la poesia de Gil de Biedma o de Gabriel Ferrater, a més d'un seguit de poetes castellans i catalans en plena producció (Panero, Rovira, Marzal, D'Ors, Alvaro García, Juaristi. Munárriz, Trapiello...).

Ballart mostra com la poesia moderna opera per via analògica: analitza com les paraules ens convoquen, des de la intimitat i la distància respecte al món objectiu, a veure en els mots "tota una altra cosa" que, de fet, "emocionalment" ja coneixíem. El lector esdevé una mena de còmplice i el poeta ens enlluerna de tant en tant fent la rateta amb el seu bocí de mirall. "La poesia escomet a la seva manera cada cop més el·líptica, però, això sí, mesurant unes paraules que la imaginació haurà trobat inesperades, perquè el poema segueixi essent encara una representació contorbadora d'emocions i actituds i perquè l'art -al qual pertany aquell per drets inalienables-sigui una vegada més metàfora de la vida." (p. 8). Que l'analogia és un procés "objectivador d'idees i emocions l'expressió de les quals esdevé problemàtica sota qualsevol altra formulació" (p. 57) queda clarament demostrat en la lectura que fa del poema de Leopardi La sera del dì di festa o quan descabdella a través de Carner, Ferrater i Margarit les formes de defugir el sentimentalisme sense deixar de mantenir lligams amb l'experiència comuna. La claredat expositiva de Ballart, i la seva ironia (que no estalvia als polítics del moment), desenfarfega el volum dels tòpics habituals que llastren tants treballs acadèmics.

Aprofito per recomanar un excellent llibre complementari, Lírica de fin de siglo, editat per Ballart i Jordi Julià, que recull comentaris sobre la poesia pròpia de diversos poetes actuals i algunes qüestions sobre la tradició i els procediments d'escriptura. Els lectors de poesia s'ho passaran d'allò més bé amb aquests dos assajos.