Lisboa no s'acaba mai

Llums a la costa

Jaume Benavente

Columna

328 pàgines. 21,9 euros

Hi ha novel·les que des de les primeres pàgines es revelen al lector com una col·lecció frenètica de despropòsits i disbarats, i que aconsegueixen atrapar-li l'atenció perquè sense pretendre-ho l'entretenen amb les contínues insensateses verbals que acumulen, com un catàleg raonat de totes les trampes literàries que s'han d'evitar a l'hora d'escriure.

Però també n'hi ha que formen part d'un altre grup, i que es caracteritzen pel color gris del seu to, per la recerca anodina de no res, per l'absència de qualsevol element de vitalitat imaginativa, per la falta rotunda d'embranzida creativa: és un tipus de novel·la equiparable a l'experiència d'un dia mediocrement avorrit de la vida d'un individu sense emocions, sense cap il·lusió, i amb la sola esperança que l'arribada de la nit i el son li solucionarà la trivialitat de no tenir cap preocupació. Llums a la costa, de Jaume Benavente (Barcelona, 1958) pertany a aquesta categoria literària: no fa riure, però tampoc fa plorar, és aquí i prou.

'Llums a la costa' no fa riure, però tampoc fa plorar. Es aquí i prou

La novel.la s'amara de la decoració literària de la ciutat de Lisboa

L'atmosfera és una mica tediosa, la mirada té un al índex de miopia

Llums a la costa és una novel·la que avança lentament, que es recrea en la descripció de Lisboa, que s'amara de la decoració literària de la ciutat, que vol fugir del tòpic des del tòpic, que vol reflexionar sobre el fracàs, la solitud, la desorientació moral i sobre la insularitat dels individus, i que acaba fent que el lector arribi a estranyar-se perquè experimenta una sensació que no hauria imaginat mai com a possible, enyorar les fabulacions portugueses de Tabucchi.

Llums a la costa narra, en un primer moment, l'episodi d'una fugida: Cèlia Vidal es trasllada des de Barcelona a Lisboa amb l'excusa d'enllestir la traducció d'una novel·la de Lidia Jorge. S'instal·la a casa d'una amiga, comença a recórrer la ciutat, i coneix una noia jove per la qual sent una espècie d'entusiasme sexual i que li fa pensar incomprensiblement "en la semblança entre el plaer i la mort".

L'atzar també permet que conegui Eusebio Sena, un home ja gran i amb una biografia peculiar que esdevé el segon fil de la novel·la perquè fascina i obsessiona a la protagonista: aconsegueix llegir un dietari seu, i també va coneixent els episodis més remarcables de la seva història particular -professor de grec i llatí a Madeira, desterrat com a mestre rural per la dictadura, presoner en un camp de concentració en una colònia africana, bacallaner en un barco canadenc, obrer metal·lúrgic en una fàbrica de Pittsburg i desarrelat a la vora de la indigència en el seu retorn melancònic a Lisboa. I al darrere de la seva vida, un cúmul de secrets i traïcions vinculades a la resistència política davant de la dictadura de Salazar.

Potser sí que el lector pot estar d'acord amb la protagonista i considerar fascinantment entendridores les peripècies vitals d'Eusebio Sena, però ja no és tan clar que pugui emocionar-se amb les estratègies literàries que utilitza Benavente per fer que el relat sedueixi. Llums a la costa no és, certament, cap model de prosa. Observi's, per exemple, la primera aparició, a la novel·la, d'Eusebio Sena: "La Cèlia s'adonà que a terra hi havia una petita motxilla. Allò era tot el que tenia? Costava de creure ja que, malgrat que era evident que era alguna mena de vagabund, malgirbat, amb les ungles ennegrides i amb un posat somnolent perquè l'acabava de despertar del seu son a peu d'escala, encara semblava força net així com coherent en el seu pensament, o almenys en la manera de dirigir-se a ella, una desconeguda".

No és tampoc cap prodigi de ritme narratiu, cada capítol mostra una inclinació notable cap a la somnolència, i queda meravellosament indefinit què busca o què espera la protagonista durant la seva estada a Lisboa: potser només ensenyar que Benavente coneix molt bé la ciutat.

En el text de la contraportada algú diu que Benavente és un "escriptor d'atmosferes, de mirades, d'estats de consciència, de paisatges inusuals i de personatges excèntrics i al límit", i que "els seus llibres sovint reflecteixen el seu interès pel viatge literari". Com a declaració de principis és un punt de partida que no sona gens malament, tot i que tampoc no queda gaire clar en què consisteix tot plegat més enllà de l'anunci del projecte que es voldria dur a terme.

Ara bé, el que sí podrà assegurar el lector de Llums a la costa és que en la novel·la que acaba de llegir l'atmosfera és una mica tediosa, la mirada té un elevat índex de miopia, el paisatge és el propi d'una guia turística i, pel que fa als personatges -i en concret Eusebio Sena, qualificat sempre com a fascinant per part de la protagonista- si viuen excèntricament i al límit és per culpa d'un guió argumental mal administrat i mal dirigit, com si el viatge pel regne de la literatura no s'hagués emprès en cap moment amb tota la convicció necessària.