Les cèdules de Coromines tenen vida

Queden encara tresors filològics a la celebèrrima calaixera de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997)? ¿El milió llarg de cèdules escrites per l'infatigable savi de les xiruques han estat espremudes a fons fins a extreure'n tot el seu suc? ¿Podrien trobar-se, esparsos entre el forassenyat volum de paperets atapeïts, materials inèdits per a una hipotètica Gramàtica històrica de la llengua catalana que completaria l'anomenada "ardida piràmide" i s'afegiria a les seves dues obres senyeres de la filologia catalana -el diccionari etimològic i l'onomàstic? Les respostes a aquestes incògnites semblen perdudes en la vastitud d'un llegat que encara espera una exploració exhaustiva, tal vegada una quadrilla d'ardits espeleòlegs de la paraula que s'endinsin amb temps i mètode per les ingents galeries de la inexhaurible mina Coromines.

Resulta indubtable que la producció general del filòleg guarda encara algunes sorpreses i materials inèdits de gran valor. La Fundació Pere Coromines -que porta el nom del pare del filòleg i ocupa la rehabilitada casa d'estiueig familiar de Sant Pol de Mar- segueix pouant, estudiant i difonent el llegat de qui fou considerat l'hereu de Pompeu Fabra. "En algun moment, Coromines diu que ha començat a redactar la fonètica de la gramàtica històrica. Tenim la confiança que una part d'aquests materials estiguin barrejats entre les fitxes, tot i que no sabem fins a quin punt va arribar a completar el projecte de la gramàtica", explica el filòleg Josep Ferrer, coordinador de la Fundació Coromines. A primer cop d'ull, la pols acumulada en les cèdules és el primer indici per discernir la seva antiguitat. Mentre la mítica calaixera original continua de gira en una exposició itinerant, les famoses fitxes es guarden en un moble similar de construcció recent. Ferrer confirma que van fent algunes " cates " per comprovar si tot el que apareix a les cèdules va ser transcrit als diccionaris. Hi ha, a més, moltes altres línies d'investigació que podrien donar fruits, però que la fundació no pot encarar sense subvencions.

Coromines va redactar també un bon nombre de propostes per modificar el diccionari Fabra que es podrien publicar. "Es tracta d'uns materials molt bonics, tècnicament impecables, irrebatibles", adverteix Ferrer. Entre les entitats externes que iniciaran recerques relacionades amb Coromines hi ha l'Instituto de Estudios Altoaragoneses, a partir dels estudis pel territori que va fer el filòleg. Gredos editarà també un volum d'homenatge coordinat per Joan Solà i Antoni Badia i Margarit. Alguns d'aquests projectes s'inscriuen encara en l'Any Coromines, centenari celebrat entre el 2005 i el 2006.

Una ajuda concedida per l'Obra Social de La Caixa, permetrà la catalogació i la consulta per Internet del fons de la biblioteca, on hi ha uns 8.000 volums de Joan Coromines i el seu pare, Pere Coromines. L'edició dels epistolaris de Coromines és una de les tasques editorials més fructíferes de la fundació. Ja s'han editat, fins arribar a una desena, les correspondències amb personatges com Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, Josep Pla o Joan Fuster, amb edició i anotació de col·laboradors del filòleg -Joan Ferrer, Josep Ferrer i Joan Pujadas. El proper llibre serà l'epistolari amb Ramón Menéndez Pidal, que li va donar classes a Madrid i va donar suport de forma entusiasta al seu projecte. L'edició de les missives de Coromines arribarà als 25 volums.

El magnífic edifici de La Fundació Coromines disposa d'aules de docència, biblioteca i una planta baixa on s'exposen una sèrie de plafons expositius que repassen la trajectòria del filòleg.

Conscient de les mancances en l'estudi de la llengua i de l'anorreament cultural que per Catalunya significava el franquisme, Coromines es carregà a les espatlles una tasca descomunal. Només cal fullejar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en 10 volums, per adonar-se, tal i com ell mateix afirmava, que es tracta de "l'obra de tota una vida". L'erudició del diccionari no està renyida amb comentaris enjogassats. El diccionari, que l'escriptor i editor Joan Sales definia com "el poema de la llengua", reuneix materials recopilats al llarg de 40 anys en les seves famoses cèdules, tot i que no va poder redactar-lo fins al 1967, quan es va jubilar com a professor de la Universitat de Xicago, ciutat on l'havia dut l'exili.

Entre els "tombs i marrades" que el van apartar d'aquesta obra hi ha el Diccionario etimológico crítico de la lengua castellana, on el filòleg passava materials catalans "de contraban" com a venjança per no poder dedicar-se a la llengua del seu país. "L'única nació meva i la meva única llengua a les quals presto incondicional obediència i homenatge són la nació i la llengua catalanes", va escriure a mode de declaració de principis en una carta al ministre espanyol Jorge Semprún quan li van concedir el Premio Nacional de las Letras de 1989, que va acabar acceptant un cop fet l'aclariment.

Acabada l'obra d'una vida, en començà una altra, l'Onomasticon Cataloniae, un vast compendi en 8 volums on es recullen i s'expliquen etimològicament tots els noms de persona i de lloc del domini lingüístic català. El visitant, després de conèixer la ciclòpia i descomunal obra de Coromines, que en qualsevol país normal hauria ocupat, pel cap baix, a tres filòlegs, no pot menys que emocionar-se davant del retrat on apareix convertit en un ancià, assegut en una cadira de balca, calçant encara les xiruques i exhibint una lluïssor als ulls que només es pot detectar en els muntanyencs esgotats i feliços que han aconseguit fer el cim.