Lífting al diccionari

Fer de lingüista és una feina ingrata. Si més no aquí, el país amb més filòlegs per metre quadrat del món. Les pàgines d'aquest mateix suplement encara s'esgarrifen recordant un antic col·laborador de la casa, d'arcàdica memòria, que reclamava que estiu s'escrivís istiu perquè "a tot Barcelona es diu així". La frase més temuda pel lingüista: "al meu poble es diu així, al meu barri es diu aixà, al meu carrer es diu d'aquella altra manera". És evident que als pobles, barris i carrers dels països de parla catalana hi ha molta fantasia, perquè tan aviat volen que s'incorpori 'guai' (oblidant que fins fa quatre dies es deia 'txatxi piruli' i demà vés a saber) com demanen que es legitimi 'alfombra' (com si catifa i estora fossin una altra cosa).

Qualsevol decisió que prengui el lingüista, doncs, serà controvertida. Molt més, per tant, quan la decisió que ha de prendre és llei. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és la norma, el codi de circulació dels parlants: es podria dir, simplificant molt, que les 70.000 entrades que té aquesta segona edició són els termes correctes de la llengua catalana. Molt més restrictiu, per força, que els anomenats "descriptius", els diccionaris que recullen tot allò que es diu (o quasi) i que precisament perquè no dicten autoritat es poden permetre més màniga ampla.

Aquesta segona edició del DIEC, però, difícilment, serà més controvertida que la primera, apareguda el 1995 i construïda sobretot a partir del canemàs del diccionari Fabra. La polseguera que va aixecar es pot exemplificar en dues respostes ben diferents: la bastonada global, a partir de l'acusació de precipitat, que li van clavar quatre professionals del gremi des de la revista Els marges i la tenacitat de gota malaia amb què el periodista Víctor Ripoll en treu a la llum pegues, errors i mancances, al setmanari El temps, des de fa... 500 setmanes!

Igual que fa dotze anys, doncs, milers d'urpes esperaven el DIEC2, delitoses de saber per fi què hi ha entrat i què no. I que siguin milers, paradoxalment, és bon senyal: 145.000 exemplars venuts del primer és una xifra que ja voldria en Porcel. Això que trobareu a continuació, doncs, és una selecció de les incorporacions més rellevants del nou DIEC (i de les absències més sonades), des de neologismes com museïtzar i referenciar a expressions populars (hereu escampa, vet aquí o xarcuter), passant per oblits sorprenents (progre, txa-txa-txa) o paraules d'última generació com sidós, emoticona, lloc web o bric.

Benvingut, doncs, el nou 'estri legal' de l'IEC, un diccionari tan seriós que ni tan sols gaudeix de sobrenom entre els especialistes. Així com el de Pompeu Fabra és 'el mestre', el d'Enciclopèdia Catalana és 'el groc', pel color de les guardes (i la versió manual 'l'escarola', pel color verd), el de mossèn Alcover és 'l'alcover' i el d'en Coromines 'el coromines', el DIEC és 'el diccionari de l'institut'. Ni 'el normatiu', ni 'el sèrio', ni tan sols 'el blanc'. Deu ser que ens fa massa por.