Prejudicis pobletans perversos

Ço que centra els últims llibres de Bauçà són un grapat de conceptes senzills (el ramat, el cervell, la dona, les tribus, els somnis...), un estil senzill (banal i alhora originalíssim) i la llibertat mental que li permet escriure i pensar (és el mateix) tal com raja o, com diu ell, de pura pensa. Bauçà resum de manera molt personal qüestions candents i sovint sagnants com la de la península ibèrica o la de les religions: "Els creients són malcriats: | no suporten els problemes | metafísics i els cal | de trobar Un que se'n cuidi". Sempre s'ha sabut que els creients són els enemics del sagrat, puix que volen monopolitzar-lo i confinar-lo en un local tancat i a hores fixes predeterminades. Per Bauçà fets sagrats ho són els somnis, "més que qualsevol lloc sacre". Els dos eixos de la seva última època són la gregarietat (el ramat) i els somnis (la llibertat inclaudicable del cervell). Tota aquesta seva poesia, perquè és poesia, és un exaltat cant al cervell humà i a la seva obra més lliure, que mai no compleix ordres de ningú: els somnis.

"El feixisme espanyol no va caure ni ha caigut mai, només es va liberalitzar"

El tema de les tribus, que ha fet vessar tanta sang, és tractat de manera també molt seva, a voltes divertidíssima, però malgrat la seva afició als estirabots, la cosa bauçànica no és gens superficial i mostra una gran coherència: "Els catòlics i les dones, els que viuen a l'entorn | de la mar Mediterrània | i també els parisencs, | segons l'antropologia, | comparteixen molts de trets, | sobretot, la murriesa. | Per 'xò els anglo-americans | sempre ens guanyen als cent metres".

Per Bauçà la guerra espanyola fou pitjor que les matances hitlerianes: de jueus en van matar molts, però no foren exterminats: encara hi són, i ben puixants. A Varsòvia la guerra no va deixar pedra sobre pedra, però els polonesos després han reconstruït tota la ciutat, pedra a pedra, tal com era al segle disset, han recuperat exactament les seves cases, per fer veritat la frase final de l'Ubú de Jarry (que és l'únic Ubú de veritat): "si Polònia no hi hagués, no hi hauria polonesos". En canvi, el 1939 Catalunya desapareix i no hi ha hagut contracop, les democràcies europees, un cop vençuts Hitler i Mussolini ja en tenen prou i no vénen a buscar-li cap pessigolla, al generalíssim espanyol. Ens ha estat impossible de reconstruir res. Els polonesos, com els jueus, l'han acabada guanyant, la guerra. Catalunya la va perdre del tot i encara la té perduda. El feixisme espanyol no va caure ni ha caigut mai, només es va diguem liberalitzar una miqueta per tal de permetre, passats 40 anys, un simulacre de transacció. Bauçà ho diu així: "Ontològicament és | potser més greu l'episodi | de la Guerra dels Tres Anys | que no pas els gasos d'Auschwitz. | Que per què? És la negror | absoluta: un forat negre, | que, de fet, no ha existit, | que no té cap existència. | Només Déu sap què passà. | Jo, també. No podem dir-ho." I en un altre lloc diu això: "Que el món no sap on va | ho demostra Catalunya | que es more i ningú ho sap, | i ho fa sense amagar-se'n". El 1891 els dimonis que aconsellaven Verdaguer ja ho veien: "La Europa és com una troca esbullada: no trobaràs mai lo cap ni el centener".

Ço que molesta de molts europeus cultes és la seva incultura. No hi pots tenir una conversa civilitzada, per la desproporció entre la cultura que es pensen que tenen i la incultura que realment mostren. Amb els incultes això no passa i s'hi pot parlar amb més profit i profunditat. Un francès professor de grec, amb el qual, per les allusions que hi fa Bob Dylan a les seves Cròniques, hem parlat de Tucídides i de Balzac, ha vingut a Barcelona: ara està contemplant bocabadat l'interior del Palau de la Música Catalana: si li esmento el que en deia Pla, del Palau, el gavatx no té cap element directe ni indirecte per situar el nom de Pla, no sap ni qui és. La frase li fa certa gràcia, però no sap quin valor té el fet que el comentari sigui d'aquest tal Pla (el trobareu a Barcelona, una discussió entranyable , llibre que sembla "pastat en la meteorologia", com diu Pla d'alguns carrers de la ciutat vella, alguns dels quals avui ja no hi són). Entre gent mínimament llegida i oïda, el sol fet de dir Pla ja situa un món, marca una manera, defineix tota una contrada de l'esperit, com quan dius Kafka, o com quan dius Bauçà.