Elogi del racó

La gent sol enfadar-se quan es troba arraconada. Homes d'empresa es lamenten fins a les llàgrimes pel fet d'haver perdut un lloc central a l'oficina, i haver quedat arrambats en un racó. Professors d'universitat es queixen fins a la depressió pel fet que el seu catedràtic -extraordinari Molell, no hi ha hagut ningú com ell!- els ha relegat durant molts anys a una posició secundària, sense besllum de promoció. Polítics -aquests, sobretot- es tirarien daltabaix de la conselleria pel sol fet que se'ls ha delegat una responsabilitat de segona, quan estaven acostumats a gaudir de tota mena de privilegis, dietes i cotxes oficials. Et caetera. El fenomen és comú i universal: tothom es passa la vida del centre cap al racó o del racó cap a una situació de privilegi.

Però els arraconats no s'haurien d'enfadar: no hi ha cosa més agradable, en aquest món, i més favorable per no inflar la vanitat, que quedar relegat a un pla menys visible del que s'havia tingut, quedar lleugerament arraconat en favor d'una altra persona, tant si s'ho mereix com si no, tant si el considerem més bo o més dolent que nosaltres: la qüestió no és solament entomar l'arraconament, sinó exultar a causa dels enormes avantatges que comporta. Res no ha estat més preuat pels clàssics que la discreció o el fet de viure "retirado en la paz de estos desiertos | con pocos, pero doctos libros juntos..." (Quevedo): així ho han fet des dels anacoretes paleocristians que es barallaven per veure qui es convertia en el més introbable, fins als grans autors, els més seriosos o menys mundans del segle XX. De Maurice Blanchot només en tenim una fotografia, i encara feta a contracor; Morandi només va sortir de la seva Bolonya natal una vegada a la vida; Pessoa era, en realitat, la "no-persona", i són munió els homes de lletres que es neguen rotundament a la notorietat, les entrevistes i qualsevol aproximació, per lleugera que sigui, a xeflis, tabola i propaganda. Transiit classificando, com li agradava de citar a Paul Valéry, i tota la resta és hébel, com diu la Bíblia hebrea, i Jeroni va traduir (malament) per vanitat.

Als vostres clàssics, en diferents camps artístics, hi abunda la figura de l'arraconat que s'acomoda. Des d' El villano en su rincón, de Lope de Vega, fins al conte El racó alegre, de Henry James, les arts europees i americanes són plenes de personatges outsiders que, justament a causa d'aquesta condició, viuen beatíficament feliços. Aïllat a les seves columnes (ell també en va tenir dues), Simeó Estilita pregava Déu i era feliç com qui es troba al setè cel; Montaigne es va tancar dalt la torre que dominava el paisatge de l'encontrada seva; Pascal opinava que tots els mals que ens advenen són la conseqüència de no saber quedar-nos sols i tancats en una habitació; Xavier de Maistre va escriure un llibre esplèndid, arran unes setmanes d'exili, que es diu Viatge a l'entorn de la meva cambra, i, per triar un racó encara més minso, l'hongarès Frigyes Karinthy va escriure un llibre que s'anomena Viatge al voltant del meu crani; a Westminster Abbey, a Londres, reposen en un lloc que se'n diu The Poet's Corner homes tan il·lustres com Chaucer, Dryden, Samuel Johnson, Dickens o Rudyard Kipling; també a Londres, les millors i més desimboltes opinions polítiques s'expressen en l'anomenat Speaker's Corner, a Hyde Park; Debussy és autor d'una deliciosa suite orquestral de nom Children's Corner, dedicada a la seva filla; el meu besavi reposa en un racó del cementiri de Vilacolum; Walter Benjamin, de tan arraconat com va quedar en el cementiri de Portbou, ni se sap on para.

I esmentaré, per acabar, dos exemples literaris de la qüestió, d'allò més clars: el de Bartleby, del conte Bartleby, l'escrivent, de Melville, i el de Gregor Samsa, de la novel·leta La transformació, de Kafka. Bartleby viu cada dia més arrambat a la seva oficina de Wall Sreet en què treballa de copista, i acaba encara més arraconat -però "en la son dels reis i els consellers" (Job 3)- a la presó de les Tombes, a Manhattan, i així desapareix en una pau gloriosa. Gregor Samsa, cansat del tràfec d'un corredor del ram del tèxtil, acaba arraconat a sota del canapè que té a la seva habitació -encara que s'hi entafora amb gran incomoditat-, i només es permet unes quantes passejadetes per la cambra, per les parets i el sostre, dibuixant una mena de grafismes metafòrics del seu poder exhaurit com a escriptor: també acaba difunt, esquàlid, escombrat al carrer per la minyona de la casa.

¿Voleu més exemples? Ja no cal: hem fet una lloança decidida i abrandada del racó perquè tenim el convenciment que en un racó s'hi viu de meravella. Els íntims, els assidus i els amics i coneguts que malden per trobar-te, prou et localitzaran en el racó en què regnes.