Bloomsbury a l'Empordà

De tots els artistes del segle XX, els pintors del cercle de Bloomsbury semblen els menys pròxims a la nostra sensibilitat actual. Durant les primeres dècades del segle passat, a Roger Fry, Vanessa Bell i Duncan Grant se'ls va considerar la Trinitat del formalisme. La seva obra va arribar en un moment particular de l'art britànic influenciada per idees semblants. Fry, Bell i Grant s'interessaven pels mateixos motius i paisatges, la seva paleta preferia els colors forts als tons grisos. No obstant això, aquests autors mai es van considerar a sí mateixos pintors, no van signar cap manifest, ni van pagar quotes, ni van exhibir els seus treballs com un discret triumvirat. Simplement, desconeixien que estiguessin produint un art Bloomsbury.

No va ser fins al 1960 quan els crítics van utilitzar aquesta etiqueta en la línia d'altres grups del moment, com el vorticisme o el Camden Town. Els Bloomsbury sempre van mirar enfora, eren conspicus cosmopolites que preferien París a Londres; van exportar les seves pintures a Zuric, Berlín, Venècia i Chicago, ja que rebutjaven la visió provinciana anglesa que va permetre que un pintor com John Singer Sargent fos venerat -en paraules de Sickert- com "el non plus ultra de la modernitat". I sembla clar que van seguir al peu de la lletra el testament espiritual d'Apollinaire, per a qui l'artista devia "exalter la vie sous quelque forme qu'elle se présente" (exaltar la vida sigui quina sigui la manera com es presenti).

Com els autors d'aquest selecte cercle londinenc, la pintora Esther Albardané (1947-2003) destrueix tota distinció de gènere en la seva obra. Resulta avui d'una audàcia extraordinària l'intent d'una artista d'exaltar el desig, amb la consegüent renúncia al seu propi temps, ja que per a ella, la pintura es refereix a un elitisme de l'esperit i no a la memòria democràtica que va sembrar de grans noms la modernitat.

La Fundació Vila Casas presenta a la seva seu de Palafrugell (Baix Empordà)una antològica de la seva obra, amb una selecció de gravats, dibuixos, olis i escultures. Un poema, de més de cent versos, com una revelació laica, un descobriment de les coses essencials de l'ésser humà.

Un pont solitari en un paisatge indi, dones al jardí, pentinant-se, assegudes davant d'una taula -l'àngel de la casa; cadires buides, taules vestides de fruites... un gos borda a la lluna, i aquesta corona el somni després d'una lectura. Una abraçada. Peixos, arbres que comparteixen la naturalesa de l'infinit, l'alegria de la soledat, els guanys imaginatius d'una dona que s'eleva pels aires amb la seva bicicleta... Una extraterrestre....

La sensibilitat d'Albardané no passa per alt l'ombrívol de la vida, la tristesa que enriqueix la bogeria; dibuixos i escultures representen un ésser interiorment aïllat que es recargola a terra i dóna voltes. És quan emergeix la tristesa de l'escissió del jo (Donna rovesciata, Fertilitat) i que contrasta amb altres pintures més serenes en les quals la dona es lliura a la geometria del paisatge i a la inconstància dels peixos.

Les escenes més angleses apareixen en els llenços dels anys noranta. Donna con cappello, Senza volto, la sèrie Abbraccio i Paesaggio recorden, per la seva simplicitat, els retrats que Roger Fry va fer dels seus amics Iris, André Gide, Edith Sitwell, o el retrat que Vanesa Bell va pintar de Virginia Woolf reclinada en una hamaca.

Els últims treballs d'Albardané són més simples, més esquemàtics. L'artista elegeix l'evasió com a mètode, les seves figures són dones desposseïdes de tot el terrenal, s'estenen per damunt de les aigües maternals i s'endinsen en elles, presagiant l'amenaça d'una abrupta caiguda. Capítol a part mereixen les seves escultures planes, més decoratives, amb formes animals i humanes, algunes gegantines, pensades per a un entorn impersonal, potser només acompanyades per la melodiosa remor de l'aigua. Un entorn que l'artista va trobar al Japó, en ciutats com Tachikawa, Saitama, Yokohama i Tòquio.

L'obra d'Albardané no pertany a aquest temps ni a aquest món. Però sí defineix un tipus de modernisme que evoca la vida de l'artista en el seu estudi privat -una habitació pròpia- en plens anys vint, envoltada d'un vell sofà verd, una petita taula rodona i una finestra amb un balcó: més enllà d'ella, la densitat d'un paisatge d'estiu col·lapsa el seu ull. Torna la mirada al seu estudi. Sobre el vell sofà hi ha una dona amb un oval com rostre, fi i angular. És una pintura.

Interno con figure

Esther Albardané

(Comissaris: Giovanni Albertocchi i Glòria Bosch)

Fundació Vila Casas

Plaça de Can Mario, 7

Palafrugell

Fins al 15 d'abril