Un llibre fonamental

Si l'any 1906 va ser un any a recordar -i, de fet, l'hem recordat durant tot l'any passat-, aquest 2006 passat serà un any que la història del país haurà de recordar, i no pas per un Estatut moix, plomat i escuat, sinó per l'aparició d'un llibre fonamental. Si el 1906 van ser Els fruits saborosos, Horacianes, Enllà, Josafat, Les multituds, Pilar Prim, La nacionalitat catalana, etc., els llibres la publicació dels quals ha fet d'aquell any un any memorable, el 2006 ho serà, sens dubte, per l'aparició del Corpus de la cuina catalana, promogut per l'Institut Català de la Cuina.

Exagero? Doncs no, és clar que no, perquè es tracta d'un llibre que recull de manera ordenada, clara, raonada, aquest tresor que és la nostra cuina tradicional. Un llibre que és alhora un diccionari, un pràctic, un inventari i un catàleg, com explicita en el pròleg Toni Massanés, director del projecte, un projecte somiat i empès des de fa anys per la incombustible Pepa Aymamí, i realitzat per un equip impressionant de persones, de professionals de tot el país, que van respondre a la crida inicial de l'Institut Català de la Cuina. Anys de recerques personals, de publicacions parcials, d'entusiasmes privats han trobat el seu comú denominador en aquesta obra magna, indispensable, pedra fonamental del nostre futur culinari. I si algú pensa que és el meu entusiasme el que me l'ha fet comparar amb altres obres de la literatura, és a dir, del llenguatge, veurà, si es llegeix el pròleg abans citat, que la convocatòria general per a treballar en aquest Corpus va seguir com a model la carta que mossèn Antoni Maria Alcover va escampar per tot l'àmbit de la parla catalana per tal de convocar forces de tot arreu per l'elaboració del seu diccionari. I Així, es va enviar a tots els membres de l'Institut Català de la Cuina i a d'altres persones una carta que citava expressament la de mossèn Alcover i, concretament, aquest paràgraf: "Amb tota llibertat, amb tota ingenuidat, que nos diguen el seu parer, que proposin les modificacions que creguen al cas, tot lo qu'haja de servir per fer anar endavant aquesta obra, fins arribarla a bon terme".

El 2006 serà un any memorable, sens dubte, per l'aparicio del 'Corpus de la cuina catalana'

L'obra va arribar a bon terme i, des de poc abans del Nadal passat, la tenim entre nosaltres. Bé, potser ja no, perquè atesa la pressa que tenen les llibreries a retornar els llibres i la pressa que tenen les editorials a guillotinar-los i convertir-los en pasta, potser el nostre flamant Corpus ja bull desfet en alguna caldera. I penso ara en la meravellosa correspondència entre Josep Pla i Josep Maria Cruzet, llibre fonamental per entendre la postguerra i el paper de Pla en la literatura del país, descatalogat, triturat, fet pasta, poc temps després de la seva publicació. Hi ha llibres que són bàsics i que haurien de trobar-se sempre. I aquest Corpus n'és un. Llibre que hauríem de tenir al costat del Fabra si és que és veritat que som el que parlem i som el que mengem.

A part del seu valor significatiu, fins i tot simbòlic -i la veritat és que emociona quan llegeixes tots els noms dels restaurants i fondes i persones que hi han volgut col·laborar, que emociona una obra d'equip com aquesta en un país de tants caps, tants barrets-, el llibre té un claríssim valor real. Tot el ventall de la cuina catalana hi és present en allò que és essencial. Vull dir que una obra així corria el risc de perdre's en els detalls i les peculiaritats, de prendre com a recepta individuada totes les variants locals i personals d'un plat i, en canvi, una poderosa ment ordenadora ha sabut unificar i extreure de tot plegat allò que constitueix la genuïnitat d'una recepta. A més, com que el llibre no és "un llibre de cuina" però també està pensat per fer-lo servir a la cuina -d'aquí el plàstic protector per a una doble pàgina oberta-, les receptes també recorren a l'essencial del procés i no cauen en les minúcies d'un receptari convencional per a principiants. Qualsevol persona mínimament aficionada a la cuina pot servir-se'n perfectament, i li serà de gran utilitat, perquè li dóna les pistes de la tradició però li deixa tot de camins oberts per tal de, modificant aquesta tradició, fer que continuï essent viva. És un llibre que ens diu: venim d'aquí, sigueu-ne dignes. I, a partir d'aquí, endavant. Tot el que no és tradició, és plagi.