La societat del caos

Resistència al caos

Jordi Vidal

CETC i Angle Editorial

Barcelona, 2006, 85 pàgines

Se sol recórrer a factors d'índole diversa a l'hora de donar compte de la fascinació que exerceix l'islamisme radical entre certs sectors de la intelligentsia europea. És habitual, posem per cas, considerar que pel simple fet de ser anti-americà, qualsevol moviment polític o cultural ja té molt de guanyat per a qui es considera hereu de l'esquerra clàssica. També s'ha argüit que el que atrau dels moviments extremistes és la capacitat d'actuar amb una determinació que sovint es troba a faltar a l'Europa actual, en què se sol fer passar per complexitat intel·lectual el que moltes vegades no és més que debilitat o covardia. O, d'altra banda, hi ha pensadors com Joan Pipó Comorera que creuen que l'islamisme radical ha pres el relleu de la "classe proletària" en l'imaginari d'aquells que no volen renunciar a l'esperança revolu-cionària.

Cal agrair a l'autor d'aquesta 'Resistència al caos' la seva coherència a l'hora de denunciar el fanatisme latent en qualsevol creença religiosa

Un dels mèrits d'aquest llibre de Jordi Vidal (1950) és el d'equiparar els diversos fanatismes o extremismes (sobretot "la barbàrie mercantil" i "l'obscurantisme religiós"), sense caure en el parany de reeditar la creença en els Reis de l'Orient, tot pensant que d'aquelles terres en vindran uns nous messies que ens han de salvar de tots els mals d'Occident. I també cal agrair a l'autor d'aquesta Resistència al caos la seva coherència a l'hora de denunciar el fanatisme latent en qualsevol creença religiosa, a diferència de discursos com el d'Arcadi Oliveres, que distingeixen entre el veritable sentit de la religió i les injustícies que es cometen en nom seu, tot aplicant un benefici del dubte que no apliquen quan parlen del sistema capitalista, posem per cas.

El que no queda massa clar és en nom de quins principis s'ataca el "caos" que representen els poders econòmics, que actuen sovint a l'ombra, o el fanatisme religiós, que ha renascut amb força. A vegades sembla que l'autor s'identifica plenament amb els valors de la tradició il·lustrada, com quan parla de l'ideal d'assolir "una societat antiautoritària en la qual la raó eliminaria simultàniament la barbàrie mercantil i l'obscurantisme religiós". Un objectiu al qual sembla que s'hi podria arribar tot denunciant i eliminant els enganys propis dels poderosos i els seus aliats ideològics, com els "revisionistes", que sempre associen interessadament la Revolució francesa amb el Terror o que intenten embrutir amb falses acusacions a personatges com George Orwell, o com els "especialistes mediàtics", que mai no van més enllà del món de les imatges i l'actualitat. Però altres vegades sembla que Jordi Vidal es decanti per la tradició anarquista pura i dura, com quan parla en termes pejoratius de la "pseudocrítica", pròpia de qui sempre invoca la negociació i pretén parlar des de l'equidistància, o que demonitza el recurs a la força com a mitjà de lluita. Fins i tot, en el text que comentem s'hi pot trobar un posicionament que frega sovint l'actitud de "l'ànima bella", caracteritzada per l'afany de puresa i per no voler acceptar els matisos i les arestes de la realitat. Almenys això sembla suggerir-ho la reivindicació de "la pràctica de no-identificació" o del "no acomodar-se amb cap compromís". Cal dir que en aquest cas costa de saber en què consistiria la "resistència als caos", atès que la indefinició extrema acaba convergint amb la irrealitat (també pròpia dels éssers espirituals, ves per on), la qual és del tot incapaç d'interactuar amb la matèria.