Obreres d'avui

El 25 de març de 1911, quan tan sols faltaven cinc minuts per plegar, les flames van aparèixer a la fàbrica de la Triangle Shirt Waist Company de Nova York. El foc avançà amb fúria i 146 dones, la majoria joves immigrants d'entre 16 i 23 anys, moriren asfixiades o en llançar-se, desesperades, per les finestres, ja que les portes estaven tancades. Eren obreres que es dedicaven a la confecció de shirtwaist, una peça femenina molt en voga a finals del XIX i principis del XX. En la indústria tèxtil, a Nova York i a la resta del món, la mà d'obra era majoritàriament femenina. Els sous eren miserables i les condicions de treball, deplorables: poca il·luminació, temperatures molt elevades, ventilació inexistent, jornades de 16 i 18 hores, i molt poca seguretat. Els accidents i les malalties, des de l'asma fins a la sordesa, passant per l'artrosi, eren el pa de cada dia. A aquestes i altres obreres del tèxtil que també van morir en situacions similars se les recorda cada 8 de març, el Dia de la Dona Treballadora.

La majoria de les treballadores del tèxtil no arriben ni a la categoria de mileuristes

Han passat prop de cent anys i les dones continuen essent majoria en el sector tèxtil i de la confecció. Segons dades del Centre d'Informació Tèxtil i de la Confecció (CITYC), el 60,7% de treballadors són dones, quelcom bastant inusual en la indústria. La majoria tenen entre 45 i 49 anys. El següent tram d'edat amb més presència és dels 30 als 34 anys. Sense elles, la indústria tèxtil probablement s'hagués ensorrat. Tan sols cal observar les reaccions dels empresaris quan al 1921 el Govern anuncià un nou decret que prohibia a les dones treballar de nit. La patronal posà el crit al cel. L'argument de la Cambra de Comerç fou: "el trabajo de la mujer no puede ser sustituido porque la mano de obra masculina es más cara, no solo por ser mayor el jornal sino por ser menos la eficienca, pues las condiciones de la mujer se adaptan mucho mejor a la mayor parte de la maquinaria y a su manejo". Les resistències eren tan fortes que el decret llei del descans nocturn de la dona no fou promulgat fins al 1927.

Però, què tenen a veure les obreres del tèxtil del segle XXI amb les treballadores de l'agulla de fa una centúria? A Yerssod S.L, una empresa de confecció i acabats de Rubí, la presència femenina és aclaparadora. Elles són les que renten, planxen, col·loquen cremalleres, cusen botons i, finalment, embossen. L'únic home que hi ha a la fàbrica és el propietari i responsable del negoci.

L'Àngels Villar té 39 anys i en fa vuit va canviar la feina de professora d'educació infantil per la fàbrica. El naixement de les seves dues bessones ho va capgirar tot. Ella és, amb el seu marit, la responsable de l'empresa. Revisa i controla la feina de les 22 treballadores. "Quan treballava a Barcelona, a l'escola, sortia de casa a les set del matí i tornava a les vuit del vespre, em passava tot el dia a fora i no podia estar amb les meves dues filles. Ara les puc portar a col·legi i les puc a anar a buscar, perquè començo a les nou del matí i acabo a les quatre de la tarda". L'Àngels assegura que va haver de decidir. "Per molt que t'agradi la feina, no compensa no poder veure els fills, creixen molt ràpid i és molt trist perdre-t'ho".

Poc té a veure l'antiga feina de l'Àngels Villar amb la d'ara. "Som molt valents, moltes empreses tèxtils estan tancant. En acabats, de moment el mercat asiàtic no és gaire bo, però ja veurem què passa quan n'aprenguin", assenyala la propietària de Yerssod S. L.

Si no hi ha treballadors és "pel sou", assegura l'Àngels. Quan l'empresa va començar a caminar sí que n'hi havia d'homes, però ara aquests treballen en sectors més estables i en els que es guanyen més diners, "com la construcció o la indústria automobilística". "Si nosaltres sobrevivim", afirma l'Àngels, és perquè "oferim nous serveis i ens adaptem a les necessitats del client, abans tan sols rentàvem i planxàvem, i ara tenim noves seccions, per exemple investiguem nous teixits".

Fa 50 anys les alternatives a filar, treure nusos, sargir, rentar i planxar era servir a les cases o posar-se darrera un taulell. Ara, en aquesta petita empresa de Rubí hi ha una treballadora que compagina la feina amb els estudis de química a la Universitat. La majoria, però, porten tota una vida al tèxtil i, en algun moment, han fet el que feien moltes dones a principis del XX: treballar a casa, sargint les faltes i repassant esguerros, mentre tenien cura dels fills. Això sí, sense assegurar i cobrant la peça.

La Manola Chamero té 61 anys i en porta més de 30 treballant en el tèxtil. "Vaig començar netejant cases, i abans d'entrar a Yerssod S.L vaig estar a d'altres empreses que han anat tancant". La Manola té quatre fills, de 38 i 25 anys. "Quan els vaig tenir vaig treballar a casa per a diferents firmes, ho vaig fer durant 15 anys, en aquell moment no podia fer altra cosa, amb els nens no podia fer un torn seguit, però no estava assegurada, i ara, que estic a punt de jubilar-me, em preocupa bastant".

Malgrat la inestimable ajuda dels electrodomèstics -ja no s'ha de baixar al riu els diumenges a rentar la roba, ja que aquest era l'únic dia que l'aigua baixava neta, perquè habitualment s'impregnava del tint de les fàbriques-, les jornades de les treballadores continuen essent maratonianes. També han quedat enrere el que a Sabadell, a principis del XX, es coneixia com a "costures de caganer". Moltes mares treballadores deixaven els fills en aquests locals, on els nens, que duien calcetes amb obertura, es passaven hores asseguts en unes cadiretes amb gibrella incorporada.

Són postals del passat. Ara hi ha escoles bressol, però conciliar vida familiar i laboral continua essent força complicat. La Neus Gestí, amb 33 anys, treballa des dels 14. Ha fet de tot: àlbums de fotografies, de dependenta en una botiga, de guàrdia jurat i "un munt de coses més fins que em va sortir l'oportunitat de venir aquí ara fa set anys". L'avantatge, assenyala, és l'horari: "em va bé perquè és torn seguit i tinc un fill de tres anys i mig". A Yerssod S.L. es treballa des de les set del matí fins les tres de la tarda. Però tot i així, la Neus afirma que sort en té "de l'ajuda dels avis". S'han guanyat alguns drets, explica, "com l'hora de lactància". "En aquesta empresa ens ajuden bastant, però les ajudes econòmiques del Govern són misèrrimes, no serveixen de res", afegeix.

La Verónica Gil té 26 anys i des dels 16 treballa en el sector tèxtil. A Yerssod S.L. hi va arribar fa set mesos, quan l' empresa on treballava va tancar les portes. "No volia estudiar i la meva àvia, que també era planxadora, m'hi va ficar", explica. "És molt cansat, tot el dia dreta, acabo amb els braços i les cervicals adolorides". "Però l'horari em va molt bé, perquè em queda la tarda lliure", afegeix la Verònica, que pensa que en aquest sector les coses han anat a menys. "La meva àvia cobrava més que jo si ho compares amb el cost de vida", afirma.

La majoria de treballadores del tèxtil i la confecció no arriben ni a la categoria de mileuristes, amb salaris a l'entorn dels 800 euros al mes. Com fa anys, el sou de les dones es considera "un complement" de l'economia familiar. És clar que les mentalitats han canviat, i força. El número 86 de gener de 1904 de la publicació TRABAJO, l'òrgan de premsa de la Federació Obrera Sabadellenca (FOS), entenia com a emancipació el següent: "la mujer no ha venido al mundo para trabajar; su favorito es el amor". Amor, segons la publicació, als pares, a l'espòs, als fills, i a "la dulce paz del hogar". A la dècada dels 50 poques coses havien canviat. En aquest cas era l'Instituto Sallarés i Pla de Estudios Técnicos Económicos y Sociales el que assegurava: "el obrero se entrega a su oficio, la obrera a su jefe. El obrero pide que se le convenza, la obrera que se la comprenda. El obrero pide justicia, la obrera prefiere un trato de predilección". I ho rematava amb la frase: "hablad al obrero de trabajo, a la obrera de sacrificio". Tot i així, sempre hi hagut dones que han batallat pels drets de les treballadores, com la Teresa Claramunt, una empleada del tèxtil anarcosindicalista, detinguda després de la bomba del Liceu i empresonada al Castell de Montjuïc. De les tortures -li estiraven amb ferros els mugrons, l'apallissaven, i li posaven canyes a les ungles-, li va quedar una tremolor permanent a les mans. Morí tres dies abans de la proclamació de la República, l'11 d'abril de 1931.

L'Encarna, delegada de CCOO en una empresa tèxtil de Sant Quirze del Vallès, afirma que tot i que no hi ha diferències salarials entre els homes i les dones per fer la mateixa feina, "sí és cert que els homes ocupen els llocs que estan millor pagats". "Nosaltres treballem per canviar això i promocionar laboralment les dones", afirma la sindicalista, que critica la "competència deslleial de la Xina". "Abans, els empresaris tiraven bastant de les dones que treballaven a casa sense contracte, però ara ni això, els surt més a compte deslocalitzar", lamenta.