Venjança

L'escriptora Brufau s'ha distingit sempre per ser l'assot d'algunes feministes, que ella considera més pròximes a la sección femenina de Pilar Primo de Rivera que no pas a les veritables lluitadores de la causa. Ha fet befa de les que van protestar pel suposat sexisme de l'anunci de Dolce & Gabanna, però que, en canvi, no van dir ni ase ni bèstia quan l'imam de Premià no volia donar la mà a l'alcaldessa perquè era una dona. Per això, pels volts del Dia Internacional de la Dona, totes les seves col·legues es fan un fart de fer xerrades als casals, grups de lectura de dones, associacions de jubilades o de mares lactants. Ella, en canvi, no.

Per això se sorprèn molt quan li telefonen d'una associació de dones per si hi voldria anar el dissabte dia 10 de març cap allà a les nou del vespre, perquè el dia vuit ja tenen una altra xerrada compromesa. Ella els diu que sí tota sorpresa. Recorda que a aquesta associació ja hi va anar, anys enrere, i no van quedar contentes. Per què la tornen a cridar? Potser no han trobat ningú més? Deu ser això. Devien voler que hi anés la Montserrat Minobis i ho devia tenir tot ple. L'escriptora Brufau és l'única sense cap compromís femení. El dissabte, les organitzadores la reben amb molta amabilitat. Que simpàtiques que li semblen. No li demostren cap tírria. Al contrari. Li diuen que estan desitjant sentir-la. Caram, potser no totes les feministes són tan papanates com les que ella ha tractat.

Però un minut abans de començar, a la sala només hi ha tres senyores grans. Al carrer, en canvi, hi ha molt soroll. El bar de davant del casal és ple a vessar. No para d'entrar-hi gent. I alguns, ara ho veu, van vestits amb la samarreta del Barça. Déu meu. De cop se'n recorda. El Madrid-Barça! Se n'havia oblidat! Amb la il·lusió de ser acceptada per aquestes dones, no havia recordat que hi havia partit! No el podrà veure de cap manera. I aleshores se n'adona. Les organitzadores de l'acte, que tan amables li han semblat fa una estona, ara se la miren amb un somriure de venjança.