Equip Crònica, polítics i mestres de la cita

Els Crònica (l'equip format pels pintors Manolo Valdés i Rafael Solbes) van començar a València el 1964 i van acabar dràsticament el 1981, a la mort de Solbes. Van practicar una pintura històrica, crítica i jove en un panorama internacional dominat per un informalisme carregat de transcendència que estava sent qüestionat pel pop, colorista i irònic, bastard de la publicitat i el cinema.

Al còctel pop, els Crònica van afegir acció política i revisió explícita de la història de l'art. Mestres de la cita, van ser postmoderns sense saber-ho. Una barreja sàvia que va comunicar molt bé amb els moviments alternatius dels 60 i 70 a partir del seu triomf a la galeria Maeght de Barcelona. La mort de Solbes, en plena transició política, va trencar una sòlida trajectòria, coneguda ja a Itàlia i França, i va truncar una relació entre art i espectador que no ha tornat a repetir-se en el panorama espanyol amb la intensitat amb què es va donar amb els Crònica.

Encara avui, molts propietaris no són ni col·leccionistes ni museus sinó persones que de joves eren professionals incipients, obrers o estudiants que no volen desprendre's de les seves obres ni tan sols per a una exposició i que no tenen obres d'altres artistes, només d'aquests. Una relació política per íntima, com polític va ser l'impuls que va moure el pop espanyol. Al costat dels Crònica van treballar, també a València, l'Equip Realitat (Joan Cardells i Jorge Ballester). Els dos equips havien compartit orígens, els grups Estampa Popular i Crònica de la Realitat. L'arrel comuna va ser l'obra de Renau, el cartellista valencià republicà.

L'exposició que aquests dies es pot veure al museu de la Fundació March de Palma de Mallorca també és política. Pel tema -la pintura cortesana- i per la reflexió sobre com Velázquez va afrontar la pintura. El polític és específic del pop europeu, ho diferencia en gran manera del pop nord-americà i és la raó per la qual ha quedat fora, fins fa poc, de la història del pop. No és que Warhol no fos polític (recordin la seva sèrie sobre la pena de mort) sinó que la crítica, els museus i el mercat americà van desposseir aviat el pop dels seus components àcids originals. I van apartar els europeus. Una trajectòria tan crítica com la del britànic Richard Hamilton ha quedat enfosquida fins recentment, així com les de la resta d'artistes i grups europeus; els Nous Realistes a França, Adami a Itàlia o els inicis pop dels alemanys Polke i Richter.

Des de la transició, l'esplendor dels Crònica gairebé no s'ha vist. Segueixen sent generadors de realitats i això, pel que sembla, encara espanta. Se'ls va voler enfrontar amb conceptuals com els catalans del Grup de Treball, però ni uns ni altres es van prestar al joc. Els dos grups van ser relegats quan la transició va organitzar, en paraules de l'historiador Tomàs Llorens, "el pacte d'eliminació de tensions que va esborrar l'antifranquisme, en particular el dels 70". Així, ha passat desapercebut als mitjans el catàleg raonat dels Crònica, obra d'una de les seves grans valedores, Michèle Dalmace, que l'IVAM va publicar el 2001. L'edició es va esgotar ràpidament. Un homenatge silenciós i efectiu a aquests artistes de la cita, del fragment i l'apropiació, que no van ser només afirmatius, com els pop americans i tants postmoderns avui, sinó sobretot crítics.