El català i els seus fantasmes

La llengua catalana agonitza? Sobrevuirà a les pressions del mercat globalitzador i de la nova immigració, o ha iniciat un retrocés ja imparable i irreversible? El debat sobre el futur del català, sempre viu, adquireix cíclicament un sorollós ressò mediàtic. El decret del Ministeri d'Educació que obliga a impartir una hora més de castellà a les escoles catalanes, contra el qual la Generalitat recorrerà, ha revifat en les darreres setmanes un foc que mai s'acaba d'apagar. En ple debat, aquests dies han aparegut a les llibreries dos llibres que, des de perspectives contraposades -l'un des d'una visió més alarmista i l'altre, des de l'optimisme prudent- conviden a reflexionar sobre el present i el futur del català i sobre el que poden fer els polítics i els propis ciutadans per salvar i dignificar la seva llengua.

El filòleg Miquel Pueyo (Lleida, 1957), des de la perspectiva de qui veu l'ampolla mig plena, afirma que la llengua catalana "no es troba instal·lada a la UCI de les llengües en vies d'extinció", malgrat que admet que no ha assolit encara "un bon nombre d'objectius essencials per a la seva normalitat". A El fantasma de la mort del català (Proa), Pueyo sosté que els pronòstics pessimistes sobre la mort del català són estèrils, desmobilitzadors i interessats. "Afirmar que al català té quatre dies de vida és induir la gent de la nostra àrea lingüística a tirar el barret el foc. ¿Com podem convèncer el milió d'immigrants estrangers de la necessitat d'aprendre el català? És difícil fer pujar algú a un vaixell si li diem que s'enfonsa", planteja Pueyo, que és secretari de Política Lingüística de la Generalitat.

Una visió derrotista és la que dibuixa Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) a El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció (Meteora). Per a l'autora, la mort de la cultura catalana, inclosa la llengua, és cosa de dues generacions si no s'intervé de manera decidida. "Si res no canvia, els meus néts ja no parlaran en català amb els seus fills", vaticina. Tot i admetre que el pessimisme "no és bo", Gabancho sosté que amb el seu llibre pretén "tirar la pedra a l'estany perquè les onades ens duguin a port".

El preu de ser catalans és, segons l'autora, "un memorial de greuges adreçat als perpetradors del retrocés del català, però sense oblidar aquelles víctimes que, amb el seu silenci o acatament mesell, han acabat sent tan culpables com el que més". Culpables, segons Gabancho, que "el món dels joves parli castellà", que "el català hagi estat foragitat del pati de l'escola", que "els nens creixin sense consciència lingüística i enganxats a la tele espanyola", que la universitat "ja no sigui garantia de catalanització" o que la cultura catalana "sigui "una cultura sense mercat". "No té gruix suficient de compradors (...) els que hi combreguem som massa escassos per donar-li llarga tirada. I sense mercat, no hi ha indústria, i el peix es va mossegant la cua", afirma l'autora.

Per a Pueyo, afirmacions com la que apunta que el català ha desaparegut del pati de les escoles són "tòpics, frases fàcils que simplifiquen la realitat, però que no ajuden a fer-ne una anàlisi seriosa". En el seu llibre, Pueyo aporta dades de la darrera Estadística d'Usos Lingüístics a Catalunya, de 2003, que revelen un "preocupant" desfasament entre coneixement i ús: "mai hi havia hagut un nombre tan elevat de persones que coniexen el català, pero mai tampoc hi havia hagut una proporció tan baixa de persones que l'usen habitualment". No obstant això, Pueyo destaca que l'enquesta fa aflorar una altra realitat que obre les portes a l'optimisme: la transmissió familiar d'una generació a l'altra del català "no només no s'ha estroncat, sinó que s'observa un increment de les persones que han après altres llengües a la seva llar i que adopten el català com a llengua d'identificació". "Aquest fet confirma l'existència d'un potencial d'atracció que no és característic de les llengües que estan a la UCI i permet afirmar que el factor d'integració lingüística de la població immigrada ha estat actuant en els darrers anys", assenyala Pueyo.

El filòleg aposta per mantenir la immersió lingüística a l'escola, una mesura que també defensa Gabancho, tot i que retreu que serveix de poc si no hi ha immersió plena: és a dir, "que en sortir al carrer no trobis altra opció lingüística que que la de la llengua en la qual t'estàs immergint". Fer del català una llengua necessària per a la integració dels nous immigrants és també una mesura defensada per als dos autors. En el que discrepen és en l'aplicació de la Llei de Política Lingüística: mentre Gabancho reclama una major contundència a l'hora de fer complir la normativa, amb inspeccions que impliquin la imposició de sancions als qui la vulnerin, Pueyo és partidari d'"esgotar totes les vies de la persuació i la convicció abans de multar".

Des del seu càrrec al front de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, l'autor d'El fantasma de la mort del català admet que cal "voluntat política" per assegurar la continuïtat del català, però adverteix tot seguit que els propis catalans també hi han de posar de la seva part: "perquè una llengua es perpetuï, una de les primers condicions és que els seus parlants la utilitzin, la transmetin als seus fills i facin possible que l'aprenguin i la parlin les persones nouvingudes".

Patrícia Gabancho reivindica, per la seva part, la recuperació del "prestigi" que la cultura catalana ha perdut en les darreres dècades perquè, al seu entendre, "el predident Pujol va desconfiar dels creadors perquè són d'esquerres i el president Maragall perquè són nacionalistes".