El mirall a la pista i a les mans

El dia a dia (1988-1992)

Joan Brossa

Edicions 62

Barcelona 2007. 156 pàgines

Llast

Narcís Comadira

Edicions 62

Barcelona 2007, 76 pàgines

En diversos poemes de Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) apareix el mirall com a element d'una doble màgia: la profunditat d'allò que és inconegut tot i que, aparentment, ens retorni una fidel reproducció de la realitat més pròxima, i la immediatesa del mirall per gravar tot allò que passa pel seu davant, sense prejudicis de cap mena. El dia a dia és una llarga sèrie de poemes força diferents que fan precisament això: una mena de dietari poètic del que s'esdevé als ulls, o a la imaginació, del poeta durant un temps determinat.

De Brossa no cal ponderar-ne gaire els reeiximents: va fer de la seva vida una dedicació al món de les arts i intel·lectual sense renunciar mai a cap dels supòsits que l'interessaven, i així va travessar, força incòlume, temps de postergació i temps d'enaltiment. Crec que ni les lloances ni els oblits no van modificar la seva trajectòria, ni els miralls que parava per observar el món. La seva qualitat més alta va ser un gust innat per la llengua i per la frase feta aïllada de context i potenciada a altres significacions. La seva habilitat queda demostrada -com sol ser el cas amb els artistes de debò- pel fet que, quan se l'ha volgut imitar, els epígons han sortit sempre força escaldats. El dia a dia conté previsiblement poemes prescindibles (els dos exemples de poema/imatge: Pallasso i Lletra-ull, i d'altres com flor, Dossier, Xarada) i troballes fulgurants com Quin és el títol? , Un assaig o encara el brevíssim Mireu... , on aquest esclat de la llengua descontextualitzada, però plena del sentit de la vida de cada dia al carrer sembla obrir portes magnífiques a l'imaginari: "-Mireu aquells ocells en aquells arbres. | -Voleu dir aquells pardals, més enllà | de les pruneres."

En algun altre cas, és el petit detall tipogràfic, com la ratlla que separa el títol Subterrani del text del poema, allò que serveix per crear un món d'abstracció simbòlica. I, encara, sovint en aquest llibre, cal retornar a la intencionalitat política a la qual Brossa sempre es va saber mantenir fidel: (La xocolata del lloro, A l'instant, Calc). Sobretot, però, hi ha un poema que sembla d'una claredat tan excepcional d'autodefinició, que justifica, ell sol, tot el llibre, i que serà imprescindible per als lectors i els estudiosos de Brossa. És d'aquest poema que he manllevat el títol d'avui i els seus miralls: El mirall a la pista. Fa així: "No anava a la recerca de cap tema, sinó que acceptava allò que li arribava, | encara que fos en forma d'un retall | de diari: en aquesta acceptació natural | s'han anat formant els llibres. | Crear un sentit en coses que no en tenien".

Narcís Comadira (Girona, 1942) no treu exactament el mirall a la pista, més aviat sembla que dugui el mirall a les mans: el seu mirall seria allò que les mans són capaces de construir (en el poema, en la tela) amb el doble sentit de la perfecció formal i de l'emoció. Ho diu de manera explícita a les "Paraules prèvies", on demana que "l'objecte lingüístic que funcioni significativament també commogui". Els textos teòrics de Comadira, breus i esparsos, són d'una claredat i d'un seny exemplars. El text que va escriure per explicar la pintura mural que fa fer a la Universitat de Girona encara és un dels exemples d'explicació de la construcció d'un text (en aquell cas pictòric) més clars, autèntics i entenedors, com ho és l'explicació en aquest Llast del que es pot fer amb un poema ocasional, o d'encàrrec. Llegeixin les nadales que hi inclou i se n'adonaran. I comparin la textura de l'emoció amb els tres poemes llargs i evocadors de la tercera part del llibre: tan diferents els uns dels altres i sempre tan autèntics.

Aquells qui en llegeixen les collaboracions habituals en aquestes mateixes pàgines del Quadern potser recordaran dos articles sensacionals dedicats a les exposicions de Malèvitx i de Francesc Gimeno. No m'he pogut resistir a citar un text del segon, del 27/4/2006, que diu: "Si bé (Malèvitx) és un artista importantíssim en l'evolució de l'art del segle vint i un radical de l'assassinat de la pintura, (Gimeno) és un marginal d'aquest discurs, un pintor que només busca construir pintura, fora de qualsevol discurs teòric. No cal dir que Gimeno és molt més bon pintor que Malèvitx, però tampoc no cal dir que Malèvitx és molt més important que Gimeno". Saber reconèixer, davant la "importància" històrica (el famós cànon), que l'art pot ser molt més "bo" en mans d'un autor més desconegut, o fins i tot secundari, és conèixer molt bé el pa que s'hi dóna. Un poema com L'arbre i el nen guanya tota la seva força per una raó d'una senzillesa esborronadora: és basat en la veritat, com és certa "l'aigua dolça" damunt la ciutat de Berlín que apareix a Bàlsam, o el fet que la "vida feia els seus llambreigs | per anar-nos mostrant a poc a poc | el tou dels seus misteris" (pensin en la funció vivificant i carnal dels mots "llambreigs" i "tou" dins aquesta brevíssima escena).

La veritat de l'art, i la manera com arribem a construir-la per al lector (la feina atenta, ben feta, l'artifici), i no la importància del lloc als manuals (no cal dir ja als altars més efímers), és "el tall esmolat del ganivet" i també, per això mateix, el llast que dóna títol al llibre. Incitacions que, un cop esdevingudes poemes, Comadira deixa a les nostres mans per rellegir a poc a poc: poemes de necessitat, traduccions, poemes de circumstàncies, abocaments dels records... Un llibre que ens haurà d'acompanyar, encara que la dels lectors també sigui una "vana follia" que busca aixopluc en les formes del llenguatge.