Complicar-se la vida

Tricky

Projecte de Maribel López

Galeria Estrany & de

la Motta.

Passatge Mercader, 18. Barcelona Fins al 13 de març

Plantes, animals i

altres companyies

Projectes d'alumnes de la Universitat de Barcelona

Espai 292. Consell de Cent, 292. Barcelona. Fins al 24 de febrer

Diari Lúcid

Carmen Calvo

Galeria

Joan Prats-Artgràfic

Balmes, 54. Fins al 28 de febrer

La fragilitat del sentit d'una obra artística no és fàcil d'explicar. En ocasions, el que veiem és de naturalesa diferent a les accions físiques. Diguem que el fenomen artístic té a vegades segones causes, o quasi-causes, quan no infinites variacions que garanteixen la plena autonomia de l'efecte. És com dir que una proposició falsa té sempre un sentit, una veritat. En literatura, els personatges d'Alícia, Ulisses o Igitur viuen en els passatemps del llenguatge, de les paradoxes (Gilles Deleuze els anomena "iniciatives del pensament"): Marcel Duchamp només respectava la lògica dels escacs.

L'exposició que proposa la galeria Estrany & De la Motta gira entorn de les quasi-causes d'aquests llenguatges de superfície que són les obres artístiques. Tricky és el títol d'una col·lectiva que reuneix petites trampes, complicacions, recursos d'autor que serveixen d'advertència a l'espectador perquè aquest no doni res per assumit. Les martingales de set artistes han deixat d'expressar un atribut sobre l'estat de les coses, sobre la realitat. Sota aquesta falta de pretensió (i a canvi de) l'obra es converteix en irrefutable.

En la sèrie Índex, Ignasi Aballí reprodueix de la manera més fidel possible els índexs d'una sèrie de llibres de teoria estètica i de narrativa, convertint-los en objecte de contemplació. Christian Anderson proposa convertir els films L'experiment Filadèlfia i F for fake en esdeveniments opacs, "dissipats" en la pròpia superfície de la caràtula del vídeo gràcies a un motor que els agita sobre una peanya. Douglas Gordon imprimeix a la paret un missatge dissuasori, "It' s not about you". Jonathan Monk, a My Right Hand Piece, reprodueix en tubs de coure les dimensions d'una de les seves extremitats, cadascun amb un major grau de complicació . Antonio Ortega, a Pretending to be taller" (Pretenent ser més alt) es fotografia en una font pública de Londres amb un escaire sobre el seu cap per, d'aquesta menra, guanyar uns centímetres. Kirsten Pieroth presenta dues obres impossibles: un vídeo mostra l'artista introduint una carta en una bústia situada al Museu de la Telegrafia d'una ciutat, sabent que aquesta mai arribarà al seu destí, mentre que a l'obra Bookmark, a través de la novel·la de Robert Walser El passeig, converteix una de les pàgines del llibre en un punt de lectura, alhora estàtic i "text en passeig". Nedko Solakov, per la seva part, dibuixa històries heroiques de diminuts personatges sobre fotografies; el joc d'aquestes criatures trastornen la realitat, però un ha de ser capaç de preguntar-se: són aquests lil·liputs un correlat de la nostra societat?

La filial de la galeria Senda, Espai 292, reuneix una selecció de treballs de l'alumnat de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. El conjunt és irregular, però és interessant comprovar que la majoria de les propostes estan al nivell d'algunes presentades en biennals i museus. Que cada lector ho interpreti com vulgui. Els treballs d'aquests joves artistes, la majoria vídeos, giren entorn de diverses problemàtiques socials, com l'abús de la tecnologia, l'escalfament global o la incomunicació. Empar Buxeda crea un "prototip d'autonomia per al cultiu de mongetera", resultat d'una investigació per aconseguir un entorn utòpic on el cultiu de les mongeteres pugui donar-se en tot el seu "desarrelament", és a dir, sense necessitat de terra; en el seu lloc, un sistema electrònic detecta la presència d'un individu, activant el procés de reciclatge del líquid nutrient i completant el cicle vital de la planta.

Més projectes utòpics, en forma de teatret Calder. Sota el títol L'All guanyador, el duo Momu & No Es. narra en un vídeo la festa de la comunitat "ajuna", que proclama rei al primer "gra" que surt a l'exterior després d'haver estat enterrat una nit de lluna plena. Ana García-Pineda elabora un catàleg sonor dels diferents idiomes en què borden els gossos; i el col·lectiu Caös-Lab documenta en format audiovisual una acció que consisteix en la contractació de personal abillat amb bates de neteja, galledes i pal de fregar per anar a netejar el mar. És evident que no hi ha porció de platja que quedi immaculada, ja que una vegada les galledes són plenes, el personal torna al mar... el que és del mar.

Després d'uns quants anys, l'artista valenciana Carmen Calvo torna a Barcelona amb els seus ja coneguts inventaris d'objectes. Però el que interessa més del seu treball són les prestatgeries buides, els espais en blanc, les evanescències. Potser l'obra que millor comuniqui aquests intersticis, entre tanta imatgeria gairebé xarlatana, és una peça arraconada i solitària, que representa un moble de confessionari, del qual pengen a manera de mirall dues cabelleres de dona. Desaparellada per naturalesa, o per la seva relació amb ella mateixa.