Un triomf absolut

Un home de paraula

Imma Monsó

La Magrana

Barcelona, 2006. 253 pàgines

En el pròleg a un dels llibres intel·lectualment més excitants que s'han publicat aquesta temporada, Post Mortem, un seguit de càpsules narratives on Albert Caraco explica les relacions malaltisses que va mantenir amb la seva mare i recorda les circumstàncies de la seva mort, Justo Navarro escriu el següent: "Morir no es una cuestión personal, sino una trama amorosa, de vida y tumba en común. Desaparece la persona amada y uno se siente desaparecer. No es un delirio, es un razonamiento que se realiza a la vez que se piensa". I és una cosa semblant el que fa Imma Monsó (Lleida, 1959) a Un home de paraula per conjurar la mort de l'home amb qui va conviure durant 16 anys. Ple d'energia, sense haver-li calgut cap visita mèdica en els últims 30 anys, se li va diagnosticar un càncer que li va fer recórrer les molèsties hospitalàries i les angoixes de les biòpsies. Va ser una temporada en què Imma Monsó va aprendre l'exercici necessari d'assaborir cada dia com si pogués ser de veritat l'últim d'una vida en parella, però quan es va obrir el sobre que podia contenir la sentència de mort, després d'infinites proves radiològiques, només s'hi comunicava que no s'havia trobat cap anomalia maligna. Era l'hivern, plovia a bots i barrals, i tota la felicitat del món semblava respirar arreu, sense que enlloc fos possible descobrir-hi cap indici que avisés que l'home que havia vençut el càncer moriria, hores després, a causa d'un infart. En un conte titulat Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó va utilitzar l'anècdota autobiogràfica del càncer per escriure una història on ensenya que els drames personals sempre es poden relativitzar, i amb l'ús del sentit de l'humor aconseguia que el plaer triomfés sobre la tristesa i el dolor. A Un home de paraula aplica el mateix recurs per narrar en forma de novel·la les peripècies viscudes després de la mort del seu company -en primera persona perquè el dol és immediat- i contrapuntejada pels avatars de la seva història d'amor al llarg dels anys -en tercera persona perquè es basa en el record-. A Un home de paraula no hi són absents els trets característics que marquen el ritme i el so de la literatura que practica Imma Monsó: per tot el text hi vagareja un aire sinistre, la descripció dels fets i de les coses adquireixen una obsessió glacial, i l'anàlisi metòdica de les conductes de la gent atorguen a l'atmosfera narrativa una espècie d'atabalament claustrofòbic, però aquí tot apareix summament enriquit perquè no hi ha cap racó on no bategui la ironia afectuosa que va amarar la relació de la parella, no hi ha cap episodi que no porti tenyit el color de la complicitat, no hi ha cap pàgina on no es flairi l'aroma de les intensitats de la placidesa. Observar els viaranys per on discorre la pena d'una absència és una decisió literària farcida de riscos perquè sempre hi pot haver la temptació del lament excessiu i el panegíric sobrecarregat de valors i virtuts, però Imma Monsó l'evita amb classe i mestria gràcies a les estratègies de l'humor i de la mirada freda amb què s'enfronta al relat dels absurds que pauten la vida quotidiana després de l'experiència de la mort. I el lector no pot estar-se de somriure satisfet quan va llegint la recapitulació de les manies i els costums i l es excentricitats d'un home absent que era tot un caràcter i que va saber meravellar, sorpresa agradable rere sorpresa agradable, l'existència de l'autora. I el lector tampoc no pot amagar el somriure feliç quan va descobrint les argúcies vitals amb què Imma Monsó s'enfronta a la realitat de la mort per superar-la, la confiança en el poder de les paraules reconvertides en literatura i la valentia alegrement desesperada amb què combat la sobtada solitud. Més enllà de la veu d'Imma Monsó, queda el retrat impecable i el record commovedor de les vicissituds d'un home que, a partir d'ara, forma part del bagatge de l'alta literatura perquè protagonitza Un home de paraula, una crònica testimonial en forma de novel·la que emociona, alegra i representa un triomf absolut sobre el dolor de la mort. Imma Monsó no tan sols ha escrit el llibre d'immensa qualitat que era obligatori esperar d'ella després de les seves més que notables novel·les, sinó que també ha tingut el goig d'ensenyar que la seva escriptura pot reunir sense estridències la força del plaer i el valor de la catarsi.