Aus del paradís

Barba-rossa

Joan Pons

La Magrana

Barcelona, 2006. 181 pàgines

Títol rere títol, amb persistència i ofici, l'escriptor menorquí Joan Pons (Ferreries, 1960) està construint una obra que sobresurt per la seva ambició i llibertat creativa. Des de l'excel·lent Nàufrags (Columna, 1993) -una primera novel·la que, ja que hi som, potser convindria que algú reedités-, els personatges de Joan Pons exploren les diverses vies d'un conflicte geogràfic i alhora interior: la dificultat d'adaptació al món ample quan se surt dels límits d'una illa particular -en aquest cas, Menorca-. Aquest debat queda reflectit als seus llibres sota formes molt subtils. En l'atenció a la llengua literària, per exemple, que sovint és rica i treu partit dels dialectalismes. També en l'encertada combinació de les referències culturals, molt païdes i gens exhibides, i que poden anar de les rondalles més localistes de Menorca a la literatura històrica de viatges o als narradors nord-americans de primer ordre (Salinger, Hemingway, Cheever).

Aquesta versatilitat literària sovint ha dut Joan Pons a conjugar històries de caràcter fabulós sota un prisma urbà i desafectat. El lector, aleshores, vacil·la entre el distanciament fred i l'acceptació cega de les normes del joc (uns dubtes, d'altra banda, que poden traduir la mateixa incertesa del narrador). Aquesta aposta narrativa va assolir el màxim risc a la seva penúltima novel·la, Sorra a les sabates (La Magrana), publicada l'any passat: una història plena de casualitats, arrauxada, que va convocar a parts iguals entusiasmes i recels. Qui sap si per distanciar-se d'aquell brogit, el seu nou llibre, Barba-rossa, parteix d'un plantejament molt més clàssic i lineal. Que sigui tradicional, però, no vol pas dir que no tingui un punt de risc. L'autor hi posa en solfa, nova ment, moltes de les seves inquietuds i interessos literaris. Barba-rossa ens trasllada al segle XVI i narra les intrigues de cristians i àrabs per dominar el Mediterrani. El punt de partida és Roger Genestar, un jove caçador d'ocells que viu a Menorca. Un dia que els pirates de Barba-rossa arriben a l'illa, ell els observa des del seu amagatall i queda enamorat d'una esclava del milhomes. Tot i que està compromès amb una menorquina, la frisança per trobar aquells ulls magnífics (la noia duia vel) el farà sortir de l'illa i embarcar-se. En la intriga per buscar l'esclava i mirar d'alliberar-la, cau pres del pirata i, com una Xehrezade de l'ornitologia, ha d'inventar mil distraccions per sobreviure. Davant nostre, aleshores, veiem passar ocells meravellosos, corbs xerraires i burletes, aus que surten volant del mar i mil combinacions acolorides. Cal dir, només, que els interessos del caçador d'ocells corren paral·lels, fins al final, a les lluites marítimes pel domini del mar i de l'illa, amb setge de Maó inclòs.

Per sota de la trama, Barba-rossa es fa atractiva i llegidora per diverses solucions estilístiques. Joan Pons utilitza per a la narració una estructura de capítols molt breus -mai no passen d'una pàgina-. És, gairebé, com si llegíssim l'esquema d'una novel·la. La brevetat despulla el llibre d'excessos i concentra la matèria. S'aconsegueix, així, una barreja de tons que mai no enfarfega (només sobten, molt de tant en tant, alguns excessos lírics). En aquest conjunt hi ressonen les aventures de Sinbad, els viatges de Marco Polo, les meravelles de Llull, les cròniques medievals, els bestiaris. Tota una tradició que enlluerna i alhora sap orientar -aquest cop- la imaginació desbordant del narrador Joan Pons.