Fronteres a la creativitat

Fa uns anys, el somni dels grafiters més selectes i d'altres artistes urbans europeus tenia nom de ciutat: Barcelona. Però l'atractiu underground de la capital catalana comença a declinar, si bé no manquen ni resistents, ni nostàlgics. Els experimentats recorden una època daurada on semblava que tot era possible. Manu Chao, per exemple, solia trobar-se entre els parroquians habituals de la plaça George Orwell, coneguda popularment pels joves com la plaça del tripi. El cantant parisenc, guitarra en mà, assajava les seves peces en aquest enclavament contracultural, uns assajos que sovint es convertien en concerts improvisats. Avui, Manu Chao hauria de pagar una multa per aquestes actuacions desinteressades... Els murals artístics, tan assidus a l'espai públic barceloní, també es troben en perill d'extinció. Només calia fer una passejada pels carrers del barri del Raval per fer-se una idea d'aquesta riquesa creativa que busca nous destins, entre els quals destaca el reclam tolerant de Lisboa. Les obres de grafiters com Miss Van, Pez, Skum, Debens, Señor Kern, SixeArt, Sendy's, Kram i Flan, per citar-ne alguns -molts d'ells amb una preparació artística-, encara formen part del paisatge urbà, però el futur està marcat per l'asèpsia. Aquella eclosió creativa comença a ser història, perquè l'ordenança del civisme promulgada per l'Ajuntament de Barcelona és implacable amb aquest moviment alternatiu. Al capítol segon d'aquest text normatiu, titulat amb eloqüència Degradació visual de l'entorn urbà, es dedica tota una secció punitiva als grafits, pintades i altres expressions gràfiques. En l'articulat es registra la prohibició de "realitzar tota mena de grafit, pintada, taca, gargot, escrit, inscripció o grafisme (...) sobre qualsevol element de l'espai públic". Les infraccions contra les normes de conducta assenyalades a l'ordenança poden comportar sancions que van dels 750 als 3.000 euros. L'ordenança només fa una excepció: "Queden exclosos els murals artístics que es realitzin amb autorització del propietari o amb autorització municipal", diu el text. En el cas de béns públics, el permís per fer un mural al carrer s'ha de tramitar a les seus dels districtes, però la seva realització només és possible amb l'aval d'una institució o per coincidir amb un fet puntual, com festivals de cultura urbana o festes majors dels barris, expliquen fonts del consorci barceloní.

L'Ajuntament de Barcelona no sempre ha tractat l'art del grafit amb severitat

Un grafit de la coneguda Miss Van es ven a València per 13.000 euros

Aquesta burocratització suposa, però, la fi d'un vessant artístic basat en l'espontaneïtat més lliure. "¿Com pot saber un artista de París, de visita a la ciutat, que per fer un grafit és necessari demanar un permís municipal? És una imposició que només pot beneficiar uns quants grafiters, però la majoria es dedicarà a altres coses. El nostre treball és un regal a la ciutat, impropi d'un temps en què aquesta generositat no és massa abundant", lamenta Zosen, que va començar a fer grafits el 1990, quan era un adolescent aficionat al skater.

Com tots, els seus inicis van estar marcats per la pràctica dels tags (signatures), que cert imaginari popular associa amb el vandalisme per la profusió que tenen a mitjans de transport públics, com el metro o els autobusos. "Fer grafits no s'ensenya enlloc i ningú pot començar pintant Capelles Sixtines. És un art que només s'aprèn al carrer de manera autodidacta. Les inquietuds et porten després a buscar una formació artística més canònica. Es parla molt sobre vandalisme relacionat amb els grafits, però no de la contaminació visual que suposen tanques publicitàries i altres coses semblants. Al final, tot es redueix al negoci. Si dóna d iners, endavant...", afegeix Zosen, especialitzat en murals amb una forta càrrega d'iconografia anarquista de llarga tradició a la capital catalana. El contingut social, polític o de denúncia és precisament una de les característiques de l'art urbà, que si bé no té una ideologia determinada, sempre tracta d'incomodar el poder establert exhibint les seves misèries. A Barcelona, per exemple, abunden els murals, grafits fets amb plantilla (stencils) i adhesius contra l'especulació immobiliària.

El començament del street art (art urbà) està molt lligat al grafit, terme que van popularitzar els mitjans de comunicació de Nova York a la dècada de 1970, si bé el seu origen es remunta als romans de l'època imperial. La seva història contemporània arrenca a Filadèlfia, als anys seixanta, però la gran revolució del grafit es va produir gairebé al mateix temps a Manhattan i el Bronx, impulsada per escriptors. Signatures com Taki 183 o Tree 127, que recollien un pseudònim i el nombre del carrer on vivia l'artista, són ja mítiques. Les comunitats hispana i afroamericana dels Estats Units es van apropiar aviat d'aquesta forma de comunicació per denunciar el racisme de bona part de la so cietat. L'art del grafit no va trigar a arribar a Europa, sobretot a ciutats amb una gran vida cultural, com París i Berlín. A Madrid va ser una de les manifestacions més recurrents a la famosa movida dels anys vuitanta. Per la mateixa data van començar a treballar els pioners de la capital catalana, que van utilitzar com estudi a l'aire lliure la muntanya del Carmel, on s'havien ubicat durant la Guerra Civil part de les defenses de l'exèrcit republicà. A la dècada de 1990, els grafiters van ocupar amb el seu art els barris del Raval, el Born i el Casc Antic de la ciutat. Les pintades les feien en murs i edificis condemnats a l'enderrocament. El moviment va ser tan important que va atreure, fins fa ben poc, artistes de tota Europa, del Marroc i d'Amèrica Llatina, entre d'altres procedències.

Les autoritats municipals barcelonines no sempre han tractat amb severitat l'art del grafit. En ocasions, fins i tot l'han exhibit com un dels atractius de la ciutat. Així, al recinte del Fòrum de les Cultures del 2004 es podia veure un mural gegant -que llavors es va vendre com un dels més grans del món- fet per grafiters de diversos països. Però... l'idil·li va ser breu.

L'època dau rada del mural artístic als carrers de Barcelona abraça un període de temps escàs en termes històrics, perquè es va donar entre els anys 2001 i 2004. "Barcelona es va convertir llavors en la capital del grafit. Centenars d'artistes volien passar per la ciutat i formar part de la seva comunitat grafitera. Amb campanyes com la de Barcelona neta i l'ordenança del civisme s'ha acabat tot això. Els grafiters s'han hagut de buscar la vida en altres àmbits, llogar estudis privats al Casc Antic o dedicar-se a la il·lustració tradicional", explica Rosa Puig Torres, dissenyadora gràfica i autora del llibre de fotografies Barcelona 1000 Graffitis (Editorial Gustavo Gili). "És una llàstima que això s'hagi tallat. Els grafits donaven color a la ciutat i remarcaven el seu caràcter mediterrani. Sembla que vulguin transformar Barcelona en una ciutat del nord d'Europa, sense preocupar-se de la pèrdua de la seva personalitat. Aquí la vida sempre ha estat molt lligada al carrer. Ara ens volen tancar a casa", afegeix Puig Torres. La desfeta arriba, a més, en un moment en el que les obres dels grafiters començaven a ser habituals en galeries, decoracions de comerços amb públic jove i museus.

En aquest suport, destaca el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). A festivals com Kosmópolis, el CCCB sempre reserva un espai al hip hop, un vessant musical molt lligat al món del grafit i que en l'actualitat marca tendències. Els creadors dels murals urbans també tenen una gran presència al BAC!, el festival internacional d'art contemporani barceloní que acull el mateix centre. Els treballs d'aquests artistes comencen, a més, a tenir cotitzacions importants, mentre que abans es podien gaudir de forma gratuïta als carrers. La galeria Iguapop de Barcelona fa temps que col·labora amb grafiters. "El grafiti té el mateix interès que qualsevol altra disciplina creativa. Per tant, hi ha una mica de tot, encara que tenen sempre una gran difusió popular", diu el galerista Íñigo Martínez. Entre els grafiters que han figurat a les exposicions de Iguapop es troben dos referents de fama internacional: la francesa Miss Van i l'alemany Boris Hoppek, aquest últim resident a Barcelona i cread or dels ninots marcians que protagonitzen els populars anuncis televisius de la marca de cotxes Opel Corsa.

Als voltants del Raval es poden trobar moltes de les tendres conilletes que han fet popular a Miss Van. Una obra seva, exposada actualment a València, s'ha posat a la venda a 13.000 euros. Hoppek, per la seva banda, sempre ha estat reticent a utilitzar suports tradicionals, com la tela. Prefereix materials més humils, com el cartró reciclat o el paper. "Són artistes molt especials i bohemis. El grafit i l'art al carrer estan lligats a una forma de vida que no es troba en altres disciplines", apunta Martínez. Les seves trajectòries donen una idea de la cantera artística que representa aquest moviment alternatiu, que ja no té cabuda a Barcelona per les restriccions legals. "Abans podíem pintar a façanes i edificis que estaven a punt de ser enderrocats. Hi havia parets molt desitjades, com les de Drassanes i Poblenou, que la gent anomenava The hall of fame. Aquesta permissivitat va promour e una cultura al carrer irrepetible. Ara s'ha prohibit tot", lamenta un grafiter, estudiant de filosofia, que signa amb el pseudònim de Kafre. Els seus treballs tenen una temàtica religiosa i estan molt influïts pel simbolisme dels rituals africans i per l'art egipci. D'altres són més pedestres, perquè una de les característiques principals de l'art urbà és la seva varietat estilística i formal, que va des del figurativisme més clàssic a murals abstractes i poètics. Fins i tot artistes consagrats, com Antoni Tàpies -qui va utilitzar esprais durant una època per pintar algunes de les seves obres- o la companyia teatral la Fura dels Baus, s'han apropat al grafit com mitjà d'expressió. El cèrcol a la cultura alternativa ha viscut recentment a Barcelona un dels episodis més tristos amb el desallotjament de La Makabra, "un espai de referència de les arts escèniques", en paraules del director de l'Institut del Teatre barceloní, Jordi Font. A la capital catalana hi ha desenes d'edificis ocupats il·leg alment que ofereixen moltes activitats culturals al marge de l'agenda institucional -tallers, debats, cicles de cinema, balls, teatre... La seva oferta supleix la manca d'espais creatius de lliure accés. "Sense llocs d'assaig i entrenament, no pot existir la creació", lamenta en un comunicat l'entitat gestora de l'Ateneu Popular Nou Barris. No és una qüestió de determinades tribus urbanes. A Esplugues, per exemple, els veïns del barri de Finestrelles van ocupar fa tres anys la finca de Cal Suís, farts de demanar un centre social on fer activitats culturals. "Quan l'Ajuntament va voler portar el tema als tribunals, es va trobar amb més de 200 autoinculpats. Els veïns havíem reivindicat sense èxit aquest espai durant 15 anys. No sé com acabarà això ¿Per què no ens deixen en pau? No fem cap mal", lamenta un membre de l'assemblea que gestiona Cal Suís.