El narrador simultani
La gran rutina
Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006. 190 pàgines
Descriure l'argument que Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) desenrotlla a La gran rutina pot semblar relativament senzill de fer: a partir de les peripècies i aventures quotidianes d'un grup d'amics que voregen la seixantena d'anys, que viuen i treballen a Barcelona i que comparteixen una segona residència en el poble imaginari de Viluma, l'autor realitza una crítica social del panorama català que ha viscut l'experiència del fòrum de les cultures, que ha auspiciat l'existència del tripartit i que ha impulsat el miratge de fer creure que no s'habita en un país de ficció. Les peripècies d'un editor que disfruta dels plaers que li ofereix una nòvia jove, d'un pintor malalt de càncer, d'un polític convergent i d'un financer responsable d'una gran estafa bancària configuren el nucli des d'on es van descabdellant els diferents aspectes temàtics sobre els quals edifica la novel·la: La gran rutina és l'intent d'escriure sobre una Barcelona propera i immediata, sobre els batecs morals d'una ciutat en efervescència i ebullició, però és també una novel·la sobre el desengany vital, sobre les felicitats de l'amor i el dolor de la mort, sobre el poder benèfic de l'amistat i la validesa d'unes paraules sense data de caducitat, com ara coratge, honor, pietat i deure. Als quatre protagonistes i als seus familiars els passa tot el que sol passar a la gent mentre viu la seva vida normal: s'adopten fills, es busquen amants, s'esquiven els entrebancs laborals, es disfruta amb un bon àpat i una bona conversa, s'observen les circumstàncies del present i s'especula i es conjectura sobre els dies del futur. Descriure l'argument que Valentí Puig desgrana a La gran rutina és aparentment fàcil perquè tot està situat en una atmosfera quotidianament documentada, tot el que hi apareix ho fa enmig d'unes circumstàncies reconeixibles, però el lector que n'emprengui la lectura al cap de poques pàgines pot trobar-se ben desorientat, com si s'hagués d'enfrontar a una novel·la convencional que es revolta contra ella mateixa.
És com si la veu narradora que s'inventa Valentí Puig, més enllà dels avatars argumentals, s'interessés més per uns assumptes allunyats diametralment de la pulsió novel·lesca. A l'altra banda de la voluntat de la versemblança objectiva dels moviments dels personatges, a la veu narradora li plau l'art de la digressió, i qualsevol fet i qualsevol relació és una excusa acceptable per opinar sobre la marxa del món talment com si fos la reencarnació d'algun narrador decimonònic, talment com l'autor dugués a la pràctica les frases següents: "Cada nit del món, sempre hi ha un home insomne, al seu llit, que fuma i ho sap tot. Algunes matinades d'insomni ens posen tot el cicle de la vida i la naturalesa a l'abast, per si volguéssim guaitar per la finestra i veure tota la simultaneïtat universal de glaceres, terratrèmols, migracions i huracans que arriben al límit". I aquesta és, en efecte, la sensació que regala la veu narradora de La gran rutina , la certesa de narrar simultàniament, com si posseís a les seves mans el privilegi de conèixer els secrets sencers sobre el ritme del món. El caràcter novel·lesc també s'evapora perquè el que interessa per damunt de l'acció és l'anàlisi de les idees, disseccionar l'espectacle de la reflexió. Amb aquest punt de mirada, és lògic que l'acció es vagi aturant i vagi perdent qualsevol caire concret, fins al punt que no és gaire difícil creure que s'està enfront de qualsevol dels dietaris de Valentí Puig. La gran rutina no és, doncs, una novel·la a l'ús, però és també un llibre impossible d'abandonar perquè costa trobar un desplegament tan excepcional d'intel · ligència, perquè la seva prosa ofereix el verb, el substantiu i l'adjectiu exactes i necessaris, perquè el ritme de la seva escriptura sedueix i enlluerna, i perquè sempre dóna visions d'una alta bellesa estètica.
Valentí Puig concep el gènere novel·lesc com una extensió eficient de l'assagisme, i això pot provocar el risc de la deserció d'algun lector impacient per conèixer l'evolució de l'aventura dels protagonistes, però qui es deixi emportar pel so de la prosa i de les idees que figuren a La gran rutina obtindrà el privilegi impagable d'escoltar la veu simultània d'un narrador atípic.
