Paraules de França

El bestiari

Apollinaire.

Traducció de J. Sala-Sanahuja

Lleonard Muntaner

Palma de Mallorca, 2006. 79 pàgines.

Principi i fi de la neu

Yves Bonnefoy.

Traducció de Susanna Rafart

El Gall Editor

Pollença, 2006. 83 pàgines

Guillaume Apollinaire (Roma, 1880-París, 1918) ocupa un lloc ben merescut en totes les històries de l'art i de la literatura del segle XX. Lligat a totes les avantguardes intel·lectuals, activista sense defallença, popularitzador dels nous plantejaments d'un segle revolucionari i eclèctic com va ser el XX (que ell només aconseguí de veure despuntar), molts el recordaran pel seu poema/cal·ligrama sobre la pluja o pel retrat picassià amb l'uniforme militar i el cap embenat.

El Bestiari és un bon exemple, menor, del tarannà poètic de l'autor i de la seva total manca d'enfarfegament. Enjogassat, ple d'oculta erudició, llimat de qualsevol rapidesa massa fada, s'inscriu en la llarga tradició de poemes breus amb els animals com a protagonistes i referents morals o absurds. Una tradició que, com recorda J. Sala-Sanahuja, té en Carner i Pere Quart dos excel·lents conreadors catalans. Aquí, a més, un petit fil conductor, els poemes d'Orfeu, no debades el subtítol és La rua d'Orfeu. Orfeu "que és la llum" perquè és el càntic però també, com explica Apollinaire a les breus notes que tanquen el recull, és "la veu de la llum", és a dir, el traç, el dibuix, la pintura, perquè "la pintura és en realitat un llenguatge lluminós". L'original d'El Bestiari, en l'edició definitiva de 1911, era il·lustrat amb boixos de Raoul Dufy, habitualment reproduïts en les reedicions modernes (a la de butxaca de la popular col·lecció Poésie de Gallimard, per exemple). En l'actual traducció catalana les il·lustracions són uns divertits dibuixos de Jaume Canet.

J. Sala-Sanahuja ha fet una traducció esplèndida que vol reproduir els jocs, la música, i els contrasentits del francès, sense haver de passar per la servitud de la fidelitat menuda i enganxifosa, la fidelitat és en el text i en l'esperit.

En poemes com La coloma (que sembla que Apollinaire dedicà a Marie Laurencin, a qui pretenia, la rima "coloma/ploma" li permet de mantenir el doble joc de l'original, que també ha de ser llegit com una irònica estampa de l'anunciació a Maria (la coloma que s'hi vol casar pot ser l'Esperit Sant); mentre que en un poema com El mussol la repetició del mot mussol en la traducció catalana permet emmirallar-se del joc del "cloue, décloue, recloue" francès, mentre l'últim vers: "Qui voleu que m'aimi! Ningú" és el mirall invertit del francès "Tous ceux qui m'aiment, je les loue".

Els lectors hi tenen garantida una bona estona, que no els farà perdre el somriure, sobretot si s'aturen uns moments a les quatre ratlles de la nota sobre Don Pedro d'Alfaroubeira.

Yves Bonnefoy (Tours, 1923) és un dels grans poetes francesos contemporanis. Assagista, crític d'art, traductor de poetes anglesos, director de revistes literàries, té una obra dilatada i diversa. Alguns dels seus llibres cabdals són traduïts al català: Del moviment i de la immobilitat de Douve (Alfons el Magnànim, 1996), Les taules corbes (Pagès, 2006) i molts al castellà.

El llibre Principi i fi de la neu, com diu Susanna Rafart, és gairebé "un tractat de teoria artística" on del món i les seves formes van, lentament, aconseguint un esbós en les paraules que tempten de reproduir-ne, maldestres, no sols els aspectes externs sinó, amb ambició més metafísica, les essències.

Yves Bonnefoy és extraordinàriament interessant perquè, al meu parer, se situa sempre en l'equilibri difícil de la tradició reflexiva francesa -reductiva, tot i que, sovint, summament prolífica- sorgida de l'impasse de Mallarmè i Valéry i les sol·licitacions enormes del món contemporani -ple de situacions, objectes, referents, experiències-, que de tan bon grat ha acollit la poesia anglosaxona. Bonnefoy avança amb elegància i naturalitat en el seu terreny especulatiu i evocador tot creant una atmosfera plena de suggeriments, entelats per aquesta blancor tènue i vaga que unifica -com els sorolls esmorteïts i els colors de la neu- el llibre d'un cap a l'altre: "És com si entrava al jardí aquella qui | Havia de somiar el que hauria pogut ser, | Aquest esguard, aquest déu senzill, sense record | De la tomba, sense altre pensament que la felicitat, | Sense altre futur | Que el seu esvaniment en el blau del món" ("Noli me tangere"). Segur que el Retrat en blanc (2004) de la traductora també hi té a veure, perquè el clima que s'hi recrea li és propici, "com es buida el cel a la fi del món | cedint al desordre dels mots".